LA VENEZUELA ACTUAL
La meva millor amiga va residir trenta-cinc anys a Veneçuela. El noi, català, amb el que es va casar va marxar a aquell país en un temps que a casa nostra mancava quasi de tot. Llibertat, feina i l’economia que no acabava de surar.
Van casar-se per poders i jo l’admirava per la seva valentia de marxar sola a un país tan llunyà i del que en desconeixia quasi tot.
La nostra correspondència era continua. Jo li explicava la meva vida i ella la seva. Enyorava Catalunya. Tancava els ulls i s’imaginava el nostre país. El mar, les muntanyes, el cel, el sol, la pluja i percebia la veu de tants amics que ens havíem quedat aquí. Li costava assimilar que la nit caigués de repent, sense crepuscle, que el cel s’ennuvolés en un moment caient un xàfec, asserenant-se al minut, i que no es coneixessin les estacions anyals. Sempre el mateix clima, sense fred, molta humitat i les mateixes hores de sol. Potser era massa uniforme per una persona mediterrània.
Van comprar-se un habitatge a Caracas, va tenir dues filles i cada cinc anys ens feia una visita de tres mesos amb les nenes i algunes vegades amb el marit. L’hora de la marxa era dolorosa. Dies abans la senties trista, angoixada i sovint li espurnejaven els ulls. Reconeixia que Venezuela és preciosa, que la gran muntanya de El Äguila,
que toca a la capital, és un esbargiment des on es poden fer excursions curtes o de tot un dia, amb un cim que al mateix temps serveix com a orientació senyalant el nord. Deia que el país és una meravella, que la gent són oberts i amigables, que tenen sempre un somriure i que t’acullen amb afecte. Lamentava però que al costat de luxosos edificis hi haguessin barraques i que la diferència social entre les persones és abismal. Però ella ja tenia la vida i la família més directa allà i pensava que si quedaria per sempre. Les filles van estudiar a la universitat del país. La gran va anar als EE.UU. per fer la tesi doctoral i la petita va casar-se amb un veneçolà. D’aquesta manera s’allunyava el somni de, amb la jubilació, poder tornar a la pàtria.
Venezuela sota les ordres del dictador Hugo Chávez es trobava cada dia pitjor. Afortunadament el gendre de la meva amiga fou destinat, per la multinacional on treballa, a Barcelona. El jove matrimoni ha vingut amb feina assegurada a viure a Catalunya. L’altra filla es va casar amb un nordamericà amb treball a Alemanya i actualment a Canadà. Així doncs la meva amiga i el seu espòs ja no tenien res que els lligués a Caracas. I van tornar. Tenen sempre el record de Venezuela però no l’enyorament, perquè Hugo Chávez ha portat el país a la ruïna. Els amics li escriuen angoixats per la situació. Els falten aliments. Viuen sotmesos a la por esperant el que passarà. Compren al mercat negre i els preus són abusius, la feina escasseja i la gent no té bolívars per satisfer les primeres necessitats.
A la nit no és possible sortir, ja que les violacions i les morts no tenen fi i el dictador, cada dia més amic dels països comunistes, sembla riures d’una terra tan rica en productes petrolífers i tan pobre en recursos humans.
El pis que la meva amiga té allà no pot vendre’l perquè no es poden treure bolívars del país i en canvi han de pagar llum, gas i electricitat ja que si sospiten que no es troba habitat se li quedaran. Una veïna obre les finestres perquè hi hagi senyal de vida.
No pensen tornar a Venezuela ni per una visita. Les filles tampoc. Es troben bé una a Vancouver i l’altra a Barcelona i ells van enviant diners a la veïna perquè els pagui les despeses que genera una casa que, mentre Hugo Chávez governi, no podran vendre.
La inseguretat a Caracas esgarrifa. Ella tenia reixes a totes les portes , incloent la de l’entrada, potser per això ara gaudeix mirant volar els ocells perquè els veu lliures, tan lliures que no coneixen fronteres i pensa en tot el que ha deixat allà i en tot el que ha guanyat aquí.
