És impossible de no recordar, avui, davant les escomeses de què els drets de Catalunya són objecte a les sessions de les Constituents, aquella visita dels intel·lectuals castellans a Barcelona poc després de caure la Dictadura.
Amb aquella visita ens férem la il·lusió que s’obria una nova era de comprensió entre Catalunya i la resta de l’Espanya. Allò que els polítics no havien arribat a aconseguir -o havien expressament dificultat- s’anava a obtenir per obra i gràcia dels intel·lectuals. Entre ells s’anava a establir la concòrdia que havia d’aplanar el camí a la solució del nostre plet. Les paraules que aleshores sentírem foren bellament encoratjadores. Tota la fàcil eloqüència de les summitats castellanes s’abocà damunt nostre. I tot autoritzava a preveure que dia que la qüestió de Catalunya es posés a debat d’una manera decisiva, fessin el que fessin els polítics, els intel·lectuals almenys -si més no els que aquells dies foren els nostres hostes- es trobarien al nostre costat.
I bé, ja ho veiem. Els primers que s’han fet enrera han estat precisament ells. No és que ens neguin ja les bones paraules, però cada dia ens van oferint fets d’una mena més hostil. Reaccionaris i liberals, socialistes o socialitzants, tots estableixen un edificant contacte de colzes per dessota o per damunt de llurs diferències aparents. I és que la determinant de llur mentalitat més que la intel·ligència és el temperament. Absolutistes, cesaristes, dominadores, no conceben la justícia sinó és en forma de gràcia. I fins els que proclamen que tot poder ve del poble, no poden consentir que aquest el vulgui conferir a ningú que no sigui ells. No admeten altra sobirania que la de l’estat unitari perquè al fons de tot ells no se senten sotmesos sinó usufructuaris d’aquest estat. Cada un d’ells en realitat creu que l’estat és o hauria d’ésser ell. I necessiten una perifèria material i espiritual que s’ajusti perpètuament al paper del sotmesa. Car la idea de la igualtat és per ells un bany que no arriba a penetrar. Perquè a la base del reconeixement de la igualtat hi ha una profunda humilitat. I la humilitat, generalment, és una de les virtuts més dures d’adquirir per un intel·lectual.
Pau Romeva (El Matí, 27 de setembre de 1931)
