La vichyssoise és, igual que la venjança, un plat que se sol servir fred. Al Kimbo en desafien la temperatura i, ara que per fi el clima es correspon amb l’estació de l’any, te la posen calenta i l’encert és total. A la crema hi predomina el gust del porro, cosa habitual, i al damunt s’hi ajacen, com si ho fessin a sobre d’un núvol, unes lamines finíssimes i arrebossades també de porro. Les gotes d’oli d’oliva hi donen contundència i la tòfona ratllada superioritat. És només una crema però la seva delicadesa la torna un plat amb tots els ets i uts. És només una crema d’un menú de migdia però jo la trobo tan sensacional que dins d’aquest àpat de 12 euros em sembla que perdi força, importància. Amb el Kimbo em passa que de vegades veig la gent menjant el mateix que menjo jo i no sé si sóc jo que exagero una mica o que ells no s’adonen de la magnitud de la tragèdia de no sorprendre’s gens ni mica amb allò que tenen davant. Avui, per exemple, aquesta crema, aquest cas concret d’un plat que et saluda amb intel·ligència i de cap manera et deixa indiferent. Era una vichyssoise remarcable i no he vist ningú alegrar-se’n tant com ho he fet jo. Cullerades absurdes enmig de converses. Els plats queden camuflats per les paraules i jo em miro tota aquesta gent pensant si no hauria de ser al revés. I no per imposició, sinó pel simple fet que el plat s’ho val i no hi ha una altra importància que no sigui gaudir-ne i parlar-ne i analitzar cada gust i cada ingredient que et sorprèn. Només era una crema, et diran alguns. Només era una crema que estava bona. Però per mi no és això. És molt més que una crema i aquí rau la màgia i la meravella del Kimbo. No són només plats. No són simples cullerades que es puguin fer passar gola avall com qui empassa una pastilla. Em fa l’efecte que la gent, la massa, segueix la moda per la moda, per l’impuls, i si el Kimbo esdevingués un restaurant de moda, si avui o demà es fes famós per qualsevol estupidesa, no s’hi podria ni entrar i aleshores tots aquells que es prenen les cullerades com si fossin al bar de carretera n’hi farien fotos i voldrien tornar-hi cada setmana. De vegades només et fa falta la gent, una mica de pantomima perquè tothom pensi, definitivament, que el lloc val molt la pena i que s’hi ha de trobar taula urgentment. És llastimós però em penso que és ben bé així. Aquesta vichyssoise del Kimbo n’és l’exemple perfecte. Aquesta crema que m’ha deixat bocabadat i que si et posessin en algun restaurant que ara acaba d’aconseguir l’estrella Michelin –guia nefasta, per cert– causaria furor i no desentonaria de cap manera. Hi ha una emoció que es vol transmetre en cada plat que es menja al Kimbo i malauradament no hi ha la sensibilitat per captar-la. Només era un menú de 12€, pensaran. Només era una crema, et diran. Però és molt més que tot això i espero que algun dia es faci justícia.
