Una victòria que sembla dedicada als del rumrum, als que volen i dolen, als que sembla que frueixin de l’escepticisme i del dubte entre metòdic i quàntic. Que per cert ja s’engegaven a rumrumejar sorollosament tan aviat Alexis o Villa començaven a tocar-la, i que s’han quedat amb un pam de nas havent-los de cantar els gols. Elis. Apa. Tenim un míster que sap refer els esquemes sense ni (anava a dir despentinar-se; no. Estussegar.. tampoc!) parpellejar! (ara!), i tenim una colla de jugadors que l’entenen i reconstrueixen i s’ajusten com una maquinària de rellotge, com un joc de lego, tots amb la pissarra al cap.
El rival venia disposat a trencar l’esquema, entre arrauxat i temerari, jugant a l’home i ocupant el mig del camp, i val a dir que se n’ha sortit potser el mig quart; però resulta que en tenim més d’un d’esquema, i l’home que flaira el vent i sap reorientar velam; i Alves, tenim Alves. Només ha calgut avançar-lo, que amb 3 darrera si els pivota Mascherano ja n’hi ha prou, i fer jugar els nous 4 mitjos en línia enlloc d’esglaonats per a que tot prengués un altre aire. Ni més ni menys. I ja només ha calgut resituar Messi de mitja punta, demanar-li més profunditat a Alves i canviar Alexis de costat per a que el propi xilè, acabat d’arribar a la banda esquerre, a la primera bola que ha tocat, amb una rosca de factura deliciosa, com de ralentí, pràcticament a peu parat, hagi obert la llauna dels gols. Els segon seria també seu, a servei d’un esperó de Xavi que caldrà mirar-se a la moviola, que de tan genial ja semblava una semierrada.
Tot encarrilat, vaja, i els Vallecans demanant l’hora, però hi havia temps per a tot: per a que Villa, mercès a un generosíssim Alves, se sumés a la festa per fer callar als sobredits rumrumeros, aquells del “quan Messi no està fí, els altres davanters fan figa”, i per acabar de trencar el dilema fals, Messi no se n’està, i mercès a la passada en profunditat (de qui? Senyors, senyores: de nou, infatigable, omnipresent, gairebé ubicu: Dani Alves) superant el seu marcador i creuant-la davant del porter amb una definició extraordinària, ens ha deixat ja només l’ànsia menuda de no commemorar l’aniversari del 5 a 0 amb el mateix guarisme, ja l’ànima fins i tot dels més carrinclons emprenyadors asserenada, tot dedicant-li sentides tonades a l’entranyable Tamudo, d’imborrable memòria.
I que tremoli el Bernabéu, si per tot argument fan el pixarreixes amb nosequè d’una targeta groga del Piqué, ves pobre noi, que deu ser que els hi té apreci.
