La victòria es sustenta en el convenciment de que en la gent resideixen qualitats extraordinàries. I no hi ha major expressió d’aquest conveciment en la història democràtica espanyola que els actuals moviments sorgits des del poder constituent. És a dir, des de la gent. I és en aquest marc en el qual sorgeix la victòria de l´independentisme català.
El ciutadà català, sigui qui sigui, vingui d´on vuingui i parli l´idioma que parli, se sent interpelat i expressa el desig d’emancipar-se de la tutela repressiva de qui nega la seva dignitat i drets socials bàsics. Creu que ha arribat el moment de decidir sobre quanta desigualtat està disposada a suportar i quant dolor està disposada a patir. I és davant d’aquesta desigualtat i dolor, les úniques fronteres que vol erigir. El procés és tant potent i audaç que fins i tot aquells líders espayols més suposadament revolucionaris, semblen autèntics retrògrads ideològics amb els seus plantejaments per intentar aturar-ho.
L’independentisme clama per un canvi social que ampliï el nombre de beneficiaris d’aquest projecte comú, combatent una situació injusta i d´empobriment. Personatges històrics com Espartac, Thomas Müntzer i els seus camperols revoltats contra els prínceps feudals, Túpac Katari i el seu aixecament davant la conquesta espanyola, els comuners de París, Sandino, Marcos…i tants altres, han compartit al llarg de la història ideals independentistes i emancipadors amb les seves lluites davant ‘statu quo’ opressors. La victoria de l’independentisme arriba quan aquest és capac de convertir-se en un moviment ampliament contestari. Un moviment que lluita contra l’ús indegut de diners públics, l’explotació laboral, el colonialisme econòmic, l’abús de poder i la negació constant de la identitat de cadascú.
Al contrari del que s’afirma des de les posicions més reaccionàries del nacionalisme espanyol, l’independentisme és una opció solidària. El dret d’autodeterminació és inherent a postures solidàries i progressistes. És més fàcil que sigui independentista un poble sencer que una organització política. Una idea col·lectiva que una persona. I al contrari del que s’afirma des de partits aparentment revolucionaris, ni hi ha hagut major revolució als darrers 80 anys que el procés d´autodeterminació català. La revolució és aquí, és ara i ells no hi són.
Ser independentista, exigeix tenir empatia amb altres pobles i nacions, fins i tot amb aquells que encara no han nascut. El diàleg constant, l’avanç constant, la felicitat col·lectiva per davant de la individual. Tenir coratge per plantar cara l’abús. Buscar un equilibri entre el pragmatisme i la utopia. Deixar que cada persona sigui lliure per prendre les seves pròpies decisions, que cadascú sigui conseqüent amb els seus actes i exigir que sigui responsable dels mateixos. I convertir totes aquestes idees en realitats socials. En definitiva, ser independentista en l’actual marc polític estatal és creure en la democràcia, és recuperar la política i prendre les regnes sobre el nostre propi destí. No és estrany doncs que hi hagi un estat tant preocupat. No es estrany doncs que hi hagi un poble tant esperançat. Persistirem. I guanyarem.
