Els Tecamolsaires del Montseny, al finalitzar el curs, van tenir un joc regal per estiuejar: es tractava d’un paquetet embolicat en paper lila que resava amb la frase:A fi que no toqueu mai de peus a terra! Llegiu i gaudiu de la realitat de la Inés Fernández, de la Carme Cinca i de la Laura Aparicio.
La vida secreta d’un mitjó
Des que ens van plegar per la meitat i ens van ficar en una petita bossa de plàstic cruixent, tota la vida la vaig compartir amb el meu company. Al principi estàvem atapeïts com si fóssim una massa compacta, en una gran caixa on hi havia molts mitjons més, tots de dos en dos, en bosses idèntiques.
Un dia, unes mans joves van agafar la nostra bossa juntament amb unes quantes més, les van embolicar totes juntes i les van passar a altres mans que ens van ficar en una bossa. Allí vam estar, tots al mateix embolcall, fins que ens van separar del paquet i van embolicar la nostra bossa amb un paper per a regal. Després, unes altres mans, van llençar el paper de regal i la nostra bossa de plàstic, i ens van ficar en un lloc estrany. Allí no hi havia només mitjons, també moltes altres coses de teixits diferents.
De sobte, va sonar un clic i aquell estrany aparell va començar a girar cap a un costat i cap a l’altre. Al moment va començar a caure aigua per tot arreu. Ens vam anar xopant mentre giràvem una vegada i una altra, barrejant-nos en una infinitat de cabdells de diferents mides. Em va agafar pànic d’haver d’estar donant voltes per sempre…
No sé com, vaig caure en una mena de forat i allà vaig estar, tot arrugat i, encara que aquell artefacte seguia girant, jo ja no em vaig barrejar amb cap altra roba. Després d’una eternitat va sonar una mena d’alarma, i es van acabar els girs. Una estona després m’estava balancejant amb l’aire, dins d’aquell forat, la butxaca d’uns pantalons, que havien estès en una corda. Es va fer de nit i seguia xopat. Després va començar a escalfar el sol i, a poc a poc, em vaig sentir sec. Esperava tornar-me a trobar amb el meu company. No va ser així… Van plegar aquell pantaló i el van guardar. Un altre dia algú se’l va posar i em va endur de passeig. Després va pujar a un cotxe i vam anar a un supermercat ple de sorolls i gent. Un altre dia em va portar al bosc on se sentia cantar els ocells i feia olor d’herba i de pins. Dies més tard, van tornar a ficar el pantaló en aquella màquina: rentadora, i vaig tornar a viure el procés de girar i amarar-me. Després balancejar-me amb l’aire, tornar a l’armari, tornar a les passejades caminant i amb cotxe, al mercat, a la muntanya, a altres, molts llocs diferents. Això s’anava repetint una vegada i una altra, durant setmanes, mesos, molts mesos… Ja tenia assumit que aquest era el meu destí, per sempre.
Fa unes setmanes, un dels dies que el propietari del pantaló se’l va posar, va ficar la mà al forat, em va agafar i vaig sentir:
–Per què has ficat el teu mitjó a la meva butxaca?
Passat uns minuts van obrir un calaix on estava el meu company. Tots dos ens vam posar molt contents, de tornar a estar junts. Ara, sense cap bossa, plegats un sobre l’altre, com si fóssim un de sol. Des d’aleshores estem aquí dins amb molts parells més d’altres mitjons doblegats de la mateixa manera. Cada dia obren el calaix i agafen un dels altres parells. De tant en tant, cap al tard, el tornen a obrir i tornen a col·locar dins els parells que han anat traient, però a nosaltres no ens han tret mai. Potser serà que som els més primets i també molt bonics, de color rosa amb brillantors argentats, al final de les nostres cames.
De vegades penso que mai podrem fer allò per què ens van fabricar, i passarem tota la vida aquí tancats… El meu company no s’amoïna, encara està emocionat que ens hàgim retrobat, però a mi m’agradaria saber quin tacte tenen els peus de la dona que es va posar tan contenta, el dia que em van treure d’aquella butxaca i ens va plegar junts, sense cap bossa de plàstic.
Novembre 2024 Inés Fernández
El mijó de color rosa
Vaig sentir una història. Una història que va passar dins d’una rentadora, un mitjó de color rosa s’havia capbussat, s’havia amagat dins d’una màniga fins a arribar a la butxaca de la jaqueta, mentre compartien la bugada. Vaig pensar, el mitjó potser era massa tímid o tenia aquestes pors indefinides com nosaltres o potser era massa aventurer o inconscient, una mica massa agosarat, o era un xafarder descarat? no ho sabré mai. Però aquella nit vaig tenir un malson, dins de la meva rentadora hi nedaven uns peixos de colors, vaig respirar lenta i profundament, i vaig tornar a mirar l’interior de la rentadora per aquell ull de bou, no eren peixos, em vaig adonar que eren mitjons desaparellats. Però tenia un gran neguit, només buscava desesperadament la bossa reixada on sempre poso els mitjons tots junts, perquè no se’m desaparellin. Una veu interior em deia que tots els mitjons tenen un germà bessó, i s’han d’endreçar plegats, cadascú amb el seu parell. I ara com m’ho faria? M’he despertat, veig que haig de desistir.
Hola companyes!
Arran de la idea de la companya Inés us explico la meva història senzilla i sense importància que aquí està. Bé, primer de tot, he de dir que soc un un mitjó. Sí, sí, un mitjó de fer esport, ah, soc un mitjó de fer esport! de color blanc.
De mitjons n’hi ha de moltes menes i colors: divertits de coloraines, petits, gruixuts, alts baixos, tots de diferents textures. I, també n’hi ha de negres, molt elegants, això sí, però una mica avorrits. Compte que no m’escoltin, aquests! Però, la veritat és que no són gaire alegres… Bé, no vull parlar de mitjons ensopits. Només vull explicar la meva història. Soc un mitjó que s’ha quedat sensse parella. Sí, soc un mitjó que s’ha quedat sense parella. Com deia al principi soc de fer esport, de color blanc, generalment estic suat, amb mala olor. A més, el peu que m’utilitza, no porta calçat, de manera que sempre estic brut, ja que tota la brutícia s’enganxa al meu costat del peu, i sovint, alguna branca o ensopegada amb altres matèries, em produeixen rascades i trencaments.
De tant en tant, arriba l’àvia, i fa repàs de mitjons trencats i desaparellats, però li costa molt de trobar les parelles dels solitaris. L’àvia s’entristeix, no aconsegueix trobar el meu company. Una vegada i una altra m’agafa i em torna a deixar a la cistella… Si això s’allarga, em temo que em llençaran, definitivament. Però m’aferro a una llumeta d’esperança, ja que l’àvia posa molt d’interès en la seva tasca i jo desitjo amb totes les meves forces tornar, amb el meu company, a les nostres tasques.
Al·leluia! l’àvia ha trobat la meva parella! Estem tan contents tots dos, que fins i tot ballaríem! Però què ens aporta, de ballar, res de res…Esport sí: córrer, tennis, bicicleta… Ens és igual, fins i tot no ens importar estar suats i bruts.
Soc feliç. Torno a sentir-me útil, i només vull fer un bon servei.
Novembre 2024 Laura Aparicio
