Llavors existien els quarts. I els dos quarts i els tres quarts. Teníem el temps esquarterat, com si el tinguéssim preparat per repartir-lo. No hi havia minuts solitaris ni instants aïllats. Els moments estaven empaquetats en grups de quatre en una hora. L’hora tenia quatre quarts, abans que els seixanta minuts o els tres mil sis cents segons que ens ensenyaven al col·legi.
El llenguatge de les hores era fascinant i dominar-lo necessitava el seu temps. Quan ja el feies teu, l’empraves amb orgull per partida doble: perquè ja l’havies après i perquè això significava que aviat et regalarien un rellotge. Un rellotge petit, d’aquells que necessitaven que se’ls donés corda i que es duia sempre al canell esquerra.
Era tot un món, rodó com la seua pròpia esfera, com el mateix món, visual i comunicatiu sense dubtes. La màxima preocupació era donar-li corda cada nit abans d’anar a dormir, com si això fos el motor que faria engegar el dia següent.
Però es veia venir. Era qüestió de temps
Primer va ser anunciat convertint-los en mitja, enlloc de dos quarts; més tard, per suprimir els tres quarts per -amb sort- un menys quart. Finalment, hem arribat a les onze vint-i-set i a les catorze quaranta-sis. Calia actuar de pressa i eliminar-los, sigui per la seua insuportable locució o perquè el seu aprenentatge prenia massa hores (és a dir, grups de quatre quarts) a les aules.
Com serà la vida sense quarts? Els minuts quedaran amuntegats a la dreta de les hores, marcant amb precisió innecessària la seua exactitud. No podrem visualitzar mai més l’esfera que parteix els temps en quatre parts que ens apropen cap a l’hora següent o ens allunyen de la que acabem de viure. Les estones que van passant quedaran sense emmarcar, fixades en una numeració digital exacta i al segon, sense cap dubte, etiquetant cadascun dels moments com si ja tinguessin data de caducitat.
Viurem un instant i prou. Llavors passarem al instant següent sense saber quin quart estem vivint, com si la vida només estigués formada per moments ràpids que no es poden dilatar. Oblidarem els quarts i deixarem d’imaginar que la vida roda sobre ella mateixa, que els quarts es poden partir pel mig i que sempre hem d’estar preparats pel que vindrà. Voldrem saber en quin quart de la nostra hora estem vivint, i la resposta serà la imatge digital d’un instant aïllat, atrapat en el rigor d’ell mateix.
I és que la vida està feta de quarts també. De quarts que van quedant viscuts i que s’aproximen sense avisar al quart següent. De quarts que van formant mitges vides i després una vida sencera. Sense quarts, serem esclaus del temps perquè ens deurem a les seves ordres, sense cap possibilitat d’eixamplar el marge que per dret ens correspon. No existiran els quarts i mig, ni el mig quart ni d’aquí mig quart. No naixerem cap a tres quarts de vuit, o a un quart de dotze; la nostra arribada serà assignada per un dígit implacable que ens situarà en un instant fals, que la vida no es pren pas en un instant per molt que hagi de quedar anotat. Haurem de néixer amb pressa, i plorar al segon precís, perquè ens puguin rebre al món precisament en aquell segon, sense el marge que la vida necessita per engegar.
El rellotge ha perdut el seu llenguatge i qualsevol serà capaç de dir l’hora sense esforç. Cal que tot sigui ben senzill de dir i d’entendre. La vida està feta de moments que passen desapercebuts i el temps ja no té temps de conèixer-se, i molt menys d’entendre’s a ell mateix. Hem de claudicar, doncs, a aquests nous temps. Aprendre a estalviar temps a l’hora de dir les hores, i dedicar aquest temps a fer les hores més fàcils i la vida una mica més avorrida.
Tanmateix, avui m’han despertat els quarts del rellotge del campanar del meu poble i m’han anunciat que el primer quart del meu dia havia començat.
