Sigui perquè els problemes europeus són protagonistes diàriament en la nostra premsa o perquè en aquella ocasió l’esperança Obama movia efusivament adeptes i contraris, aquest cop la cursa cap a l’Ala Oest està passant més desapercebuda, de moment. Tot i així, no manquen pas coses interessants en la batalla electoral que tindrà lloc el proper novembre. Una d’elles està sent l’autèntic debat i vivesa ideològica que ha manifestat el partit republicà durant les seves primàries i amb la recent elecció de Paul Ryan com a candidat a vice-president. Alguns miren des d’Europa als republicans com uns simples conservadors, però la realitat és molt diferent i el partit de l’elefant agrupa personalitats polítiques de tota mena. Encara podríem dir més: els debats republicans en aquestes eleccions han estat un autèntic mirall de les varietats ideològiques del centre dreta nascudes, a la vegada, dels debats filosòfico-polítics que han marcat el darrer terç del segle XX. Estem vivint una autèntica mostra de discussió política, difícil de veure a casa nostra per la falta de protagonisme i projecció personal a la qual ens aboca el nostre hermètic sistema partidista.
Mitt Romney, empresari d’èxit i ex governador de Massachusetts, és un personatge singular. Va governar en un estat on les presidencials acostumen a donar la victòria als demòcrates (des de 1960 sempre ha estat així exceptuant els vots a Reagan del 80 i el 84. Fins i tot l’any 72 van votar l’esquerra en la implacable victòria de Nixon). Romney hi va governar aprovant lleis i projectes amb els quals podien sentir-se còmodes els demòcrates més centristes. Les beques ‘John i Abigail Adams’ (en honor al que fou el segon president dels EUA i la seva esposa) per a les universitats de l’Estat o l’extensió de la cobertura sanitària a mig milió de persones en són exemples. A més, tot i una oposició manifesta al matrimoni homosexual, defensà que la decisió sobre la qüestió recaigués en mans de la gent d’aquest famós estat de Nova Anglaterra. Romney s’ha presentat com un pragmatista d’aquells que no se senten còmodes amb els comunitarismes més conservadors que postulen l’entrada en l’arena política de les qüestions religioses i morals fortes. Aquesta estratègia va ser, de fet, el principal motiu de distància amb personatges com Rick Santorum o Newt Grinich, propers a l’ala conservadora del partit. Encara en temps de primàries, vàrem poder veure la presència del sector liberal llibertari –proper a les idees de Robert Nozick expressades a Anarquia, Estat i Utopia a favor del govern petit– en la figura de Ron Paul, congressista texà.
Aquesta setmana hem afegit una peça més en aquest puzle ideològic i ha quedat definida la proposta republicana del 2012. L’elecció de Paul Ryan sembla ser una aposta decidia per apropar Romney a les bases republicanes que el veuen llunyà pel seu pragmatisme o bé pel seu ja cèlebre obscur èxit empresarial. Si xafardegen la premsa nord-americana dels darrers temps, veuran que Ryan sembla ser el Republicà perfecte. S’ha fet famós per la seva defensa de reducció del dèficit i impostos (no sense excepcions), per la seva lluita contra “els atacs del govern contra la propietat privada”, citant les paraules amb què el grup Human Events el premià conservador de l’any 2011, i és adorat pels conservadors socials i les associacions contràries a l’avortament per les seves posicions. “I support the rights of the unborn child”, va dir fa uns dies. Ryan sembla tenir-ho tot: liberalisme econòmic i conservadorisme social, posicions que no sempre s’entenen bé però que sens dubte faran de contrapès a un Romney que pot esgarrapar vots al centre d’un Obama acusat “d’europeista i socialista” però amb dificultats en el flanc dret.
El partit de Lincoln bé pot quedar-nos molt lluny però elecció rere elecció n’hi ha que envegem un sistema polític que, bo i els seus errors corregibles, fomenta el debat ideològic i la pluralitat d’una manera malauradament inexistent a casa nostra.
@jordifeixas
