Sobre la campanada que van donar els catalans el passat 11 de setembre i que va ressonar arreu del món ja s’han escrit gavadals de págines i segur que encara se n’escriuran moltes més. Permeteu-me que jo, des de fora, em concentri en la gent nostra que va contribuir-hi amb el gest de solidaritat de cadenes formades a més d’un centenar de ciutats de tot el món.
Segons les xifres que he pogut recollir, entre els aproximadament 10.300 participants que en total van formar cadenes, i els 2.400 que es van apuntar a la cadena virtual de “Catalans al món” a manca d’altra possibilitat personal, representen un allargament de més de dotze quilòmetres de la Via. Dir això sol, però, només quantificar fredament quants catalans i simpatitzants es van donar les mans per tots els cinc continents seria no entendre res de res del significat s’aquestes 116 cadenes per petitetes que moltes hagin estat.
Igual que la organització de la Via a Catalunya va ser l’obra d’uns bons organitzadors i de 30.000 voluntaris que els van ajudar a obtenir aquest èxit brillant, cada una d’aquestes cadenes i cadenetes va ser el resultat de la feinada de grupets de catalans, sovint minúsculs, que va compensar amb entusiasme i dedicació exemplars allò que els mancava de mitjans i de temps. Els resultats, la repercussió d’aquests 10.000 gestos d’afirmació de la pròpia personalitat nacional, són dificilment quantificables. Un dels objectius, escampar a la respectiva ciutat el problema actual de Catalunya, només era aconseguible en molt petita mesura, però si s’ha aconseguit que, per tot el món, hi hagi potser vint o trenta mil persones que se n’hagin assabentat ja és un èxit per mínim que pugui semblar.
Però l’altre objectiu es va aconseguir plenament: demostrar que els catalans que vivim a fora no sols no ens desentenem dels problemes de la nostra terra, sinó que som dels que més hi posem tot el cor; demostrar-ho a la gent de casa nostra i, sobretot, demostrar-ho -i ben alt- als nostres contraris, als que encara es creuen que tot plegat és una conxorxa de quatre polítics que ensarronen els babaus -nosaltres- que es deixen engalipar.
I de la mateixa manera que a Catalunya la Diada va ser un exemple gegantí de civisme, de bon humor, d’alegria viscuda col·lectivament, d’ulls plens d’una il·lusió compartida sobre el futur del nostre poble, els catalans que es donaven les mans davant de les mirades encuriosides o indiferents dels passavolants estrangers, també van ser (per petita que fos) una bona ambaixada d’un poble que detesta la violència, que allarga la má a tothom i que canta el seu himne amb ulls espurnejants.
I a l’hora de valorar-ho, no menystinguem -ben al contrari!- les cadenes més petites, aquelles que no en mereixien ni el nom. Cal, és clar, una barreja molt gran d’idealisme i de patriotisme per fer una demostració així, davant de gent que sovint ni sabia cap on queia la nostra terra. Però, a més d’això, cal un gran valor personal i cap por de fer el ridícul, quan la demostració no es fa al costat de 20, 50 o 100 companys, sinó gairebé sol. Em trec el barret (com un de tants exemples) davant del valor cívic dels dos catalans (2!) que a Eslovènia, al mig d’una plaça central de Ljubliana, gairebé com els mims de la Rambla, van fer que l’estelada hi fes acte de presència, encara que els eslovens els prenguessin potser per ximples. I a l’altre extrem del ventall, cal felicitar les 770 baules de Londres per la gran idea de despenjar al damunt de cadascun dels pilars del pont de Westminster, al davant del parlament, quatre gegantines estelades.
Jo, alhora per raons de salut i de caire familiar, no vaig poder incloure’m a la cadena d’Hamburg que van organitzar els catalans del “Pont Blau”. Però vaig poder seguir bastant la tasca d’organització tant d’ells com, sobretot (per la xarxa) la dels de l’ANC de Berlin. Una tasca entusiasta (un adjectiu que cal repetir una i altra vegada), sacrificada (temps i diners), infatigable, i que, no en dubto gens, reflexa la que han fet els catalans arreu i que em fan sentir orgullosíssim de ser un modest compatriota de tota aquesta gent meravellosa.
I amb la Diada no s’acaba tot. Mentre calgui, els catalans de fora encara donaran més suport del que hom ara pot pensar, a la fita comú de tots. I ho faran, igual que la nostra gent a Catalunya, amb valentia, amb creativitat, i sense la cara de vinagre dels nostres contraris, sinó amb alegria i senzillesa, i cantant quan els altres bramen. I amb una gent així, qui cregui que pot aturar-nos somnia truites. I qui encara parla de terceres vies (unes vies que fa quaranta anys que ens barren) s’ha begut l’enteniment.
