L’ACORDIÓ
L’acordió tocava un deliciós valset
en un dia assoleiat, ple de benaurança
el músic era jove, quasi un infant
que amb l’instrument ens omplia d’esperança.
Oblidava vora seu el pensament
per escoltar la música deliciosa,
en un platet recollia monedes d’argent
i en un petit capell hi lluïa una rosa.
Molta gent passava indiferent,
més jo em sentia clavada a la vorera,
aquella súplica que sortia de l’instrumet
era un cant d’angoixa i de quimera.
Els ulls petits i tristos de l’infant
ensenyaven la innocència i el sofriment,
era com si la música fos cant
portada per un dèbil i suau vent.
L’última nota s`ha perdut a l’aire
i m’he acostat a l’infant plena de tendresa,
he mirat el seu rostre i he olorat el flaire
pur, innocent de l’infantesa.
M`ha acostat la galta i el meu petó
era d’amor, de tendresa, de càrrega emotiva
que volia transmetre-li tota la serenor
per donar-li consol i un nou alè de vida.
L’endemà vaig tornar a aquell indret,
el noi tocava amb alegria,
quan m’ha vist ha aixecat el seu barret
i he sentit com s’allunyava la melangia.
M’ha regalat la rosa del capell,
i m’ha mirat feliç de retrobar-me,
de l’acordió ha sortit com un pomell
de brillants que no volien escapar-se.