L’acte següent del drama català començarà aviat. Els processos contra nou polítics catalans empresonats i contra nou més que “encara” estan en llibertat es posaran en curs en les dues o tres setmanes vinents. Com que tot cal anomenar-ho pel seu veritable nom, fem-ho aquí també. En aquests processos no s’intenta investigar la veritat i dictar sentències justes, perquè ja la justificació de les acusacions és una mofa de la veritat i una vulneració del codi penal espanyol. Es tracta, clar i net, de processos sensacionalistes ideològics, d’actes de venjança de l’ultranacionalisme espanyol, que així vol aconseguir que els independentistes catalans, per la por de condemnes massives, quedi paralitzat i es resigni dòcilment.
I com tan sovint en els anys darrers, els partidaris d’aquesta “política de mà dura” quedaran decebuts. L’escandalosa injustícia (que, entre altres coses, ha estat desemmascarada per les sentències del Tribunal Suprem de Schleswig-Holstein sobre l’extradició del president Puigdemont i altres sentències en casos semblants a Bèlgica, Escòcia i Suïssa) ha començat a portar tan enllà la indignació de la ciutadania catalana, que la seva decisió de separar-se d’un estat on coses així són permeses, ho fa possible tot. Perquè no sols els independentistes estan indignats, sinó molts altres ciutadans que ara comprenen que no es tracta ja solament de la independència, sinó de la defensa dels drets humans, per poder lliurement pensar i dir el que senten, per poder-se organitzar pacíficament i lliurement per defensar aquests drets. I tot plegat sense haver de témer de ser portats i castigats arbitràriament davant d’un jutge.
Repetim-ho: tota sentència que no sigui una absolució total agreujarà la crisi catalana fins a un punt que farà impossible als estats de la UE de seguir rentant-se’n les mans. Han de comprendre-ho ja ara les institucions europees, el Consell, la Comissió i el Parlament, i pensar-se com han de reaccionar quan els catalans facin de debò la separació. Molt de debò.
Encara caldrà informar de molts punts sobre aquests indicibles processos. El més interessant en aquest moment són els primers indicis sobre l’estratègia de les defenses, que han començat ja a filtrar-se. Deixo la majoria de detalls per a un altre article, i anoto avui només un parell de primers punts.
Una de les demandes de la defensa -que segurament serà denegada- és que els processos es facin davant del Tribunal Suprem a Catalunya. Perquè es tem que les vexacions de tota mena que van patir els presos durant la seva estada a presons al voltant de Madrid, i especialment durant el seu transport, ara es podrien repetir encara augmentades.
L’advocat Andreu Van den Eynde, que defensa Oriol Junqueras i Raül Romeva (l’exvicepresident i l’exministre d’afers estrangers del govern català destituït il·legalment, respectivament) argumenta també amb el caràcter dels dos polítics. Les acusacions per incitació a la violència resulten veritablement absurdes si hom coneix el currículum dels acusats.
Junqueras, un erudit i historiador d’anomenada, és conegut pels seus articles sobre la tradició i els valors cristians, que inclouen l’aplicació de mètodes pacífics per arribar a qualsevol fita. Això arriba fins al punt que en la política i els mitjans s’ha usat l’expressió “junquerisme” per definir projectes pacífics i integradors.
Pel que fa a Romeva, ha propugnat tota la seva vida una cultura de pau i de no-violència, ha participat activament en iniciatives de desarmament i de prevenció de conflictes, ha treballat durant alguns anys als camps de refugiats de les guerres dels Balcans i 1995-96 va ser cap de l’oficina de la Unesco a Sarajevo.
Organitzar una votació, diu l’advocat, no pot ser mai un delicte. La fiscalia, afegeix, ha inventat una violència que no s’ha produït i ha interpretat el dret a decidir de la població com un atac a l’estat. I Van den Eynde recalca que abans que independentistes, Junqueras i Romeva són demòcrates i pacifistes.
Tot això són arguments vàlids i reals. Malauradament no sembla pas que tinguin cap validesa davant de la parcialitat dels jutges. Perquè Spain is different.
