La música és un sentiment que penetra ànima endins i pot fer aflorar el millor i el pitjor de cada persona. És l’art que s’expressa mitjançant instruments que ploren, riuen, acaronen, vibren i ens acompanyen en hores de solitud i d’alegria.
La Laia Martín, de Puigcerdà, de nena va enamorar-se d’un piano i es passava hores i més hores tocant l’instrument, gaudint mentre recorria amb els dits les tecles blanques i negres que formaven part de la seva vida. S’ha d’ésser molt sensible i estimar molt la música perquè una criatura es passi hores tocant el piano mentre les seves companyes juguen o miren la televisió.
No conec a la Laia ni sé res de la seva vida, fora les noticies que han sortit als diaris. Una veïna va denunciar la Laia perquè el so del piano li provocava problemes psicològics, insomni, ansietat i culpava a la nena i a la seva mare de no tenir el pis insonoritzat. Els Martín van provar tota mena d’accions perquè el so del piano no arribés a la seva veïna sense resultat.
Jo no soc qui per negar que a aquesta veïna li pugui molestar la música però a mi, amb un pare músic que assajava amb els seus companys a casa dues nits a la setmana, mai va molestar-me. Ans el contrari, m’adormia feliç entre sons de piano, violí i instruments de vent.
Em costa de creure que la música pugui portar malalties perquè jo, també molt prematurament, vaig començar a tocar el piano i ningú va queixar-se. La meva filla va estudiar piano molts anys a casa i mai ningú es va queixar. Tinc una nora que és professora d’un conservatori municipal i a casa seva té un magnífic piano de mitja cua. I no ha rebut mai cap queixa. I tinc una néta que aquest any va acabar el grau professional de piano i flauta travessera, amb les hores que comporta d’estudi, i cap veí s’ha molestat en sentir el piano que omplia de sons el pis. Ans el contrari, quan passava dies sense tocar, els veïns el trobaven a faltar.
Comprenc el sofriment de la Laia, ara ja concertista (va estudiar al Conservatori de Manresa i el Liceu de Barcelona) al sentir-se rebutjada o incompresa per una veïna que detestava la seva música i no trobar-hi remei.
La música vol un esforç molt gran. Ha de ser difícil concentrar-se sabent que a l’altra paret de la cambra t’estan maleint els ossos. Estar tocant l’instrument i sentir el cor que plora, riu, extasiant-se en un paràgraf i de sobte, la veïna…
Personalment m’angoixa molt més el soroll dels vehicles que arriben a les llars, el so d’un martell d’un ferrer que viu prop de casa, el soroll d’una bugaderia que es trobava en els baixos on abans vivíem o el lladruc d’un gos que no para fins que es fa fosc.
No sé què decidirà el tribunal però demanar set anys i mig de presó per una noia que toca el piano em sembla demencial. La Laia no ha robat, ni matat, ni ha traficat amb drogues, ni ha donat cap escàndol. L’única cosa que ha fet és tocar el piano. Una cosa tan noble, tan bonica com estimar la música. Desafina molt la justícia quan permet que arribin a judici casos com aquest.
