Tenim a Puigcercós i a Iceta molt preocupats en escatir si Artur Mas, actualment cap de l’oposició, és independentista o no. Puigcercós i Iceta parlen, respectivament, en nom d’ERC i del PSC; és a dir, del tripartit; és a dir, del govern de la Generalitat de Catalunya, baldament cap dels dos no en formi part en sentit estricte. Des de fora podria semblar que els rols s’han invertit; que Artur Mas ja és el president de la Generalitat “in pectore” i els altres dos homenets són a l’oposició. Si més no, aquesta és la impressió que fan. Ja els vaig dir que la murrieria de Puigcercós, que no és tan intel·ligent com Carod-Rovira no trobaria límits durant aquests darrers mesos de legislatura; i aquí en tenen una petita mostra. Esperin-se, tanmateix, que això tot just acaba de començar.
Ara Puigcercós exigeix, amb tota la insolència de la que és capaç un trabucaire, i a crits, que Artur Mas es manifesti. I Artur Mas, que és un senyor, i que tot i trobar-se a l’oposició no es mou pel ressentiment, va fent; parla quan ha de parlar i calla quan no té res a dir, per més que els altres l’inquireixin com uns autèntics posseïts. De moment Artur Mas ja s’ha manifestat en el sentit que ho havia de fer: l’única via que ens deixa Espanya és l’autodeterminació. Molt bé. Semblaria que amb aquesta resposta ja n’haurien de tenir prou, no els sembla? Doncs, no, no en tenen prou i continuen inquirint-lo. Observin que ara ja no es tracta de crear comissions d’investigació per escodrinyar l’oposició; tampoc no es tracta d’utilitzar tots els privilegis que els atorga el poder -i que s’haurien d’encaminar exclusivament a la consecució de l’interès general- per desacreditar Artur Mas com a polític i com a persona. No.
Com que l’excel·lència d’Artur Mas els aclapara, ha començat el joc més brut, el de l’enveja. La voracitat d’ambdós homenets ja no troba límits ni en el sentit del ridícul. És el ressentiment des del poder, cosa mai vista excepte en situacions excepcionals com ara la dels tirans de Siracusa. Envalentits per la posició dominant que els atorga el govern de la Generalitat no dubten ni un moment en utilitzar-lo per neutralitzar l’autoritat d’Artur Mas. I no se’n surten; com més s’acarnissen contra ell més clar veu el poble la mena de genteta que dirigeix ambdós partits. Si poguessin condemnar-lo a galeres o extradir-lo a les illes Malvines poden estar segurs que ja ho haurien fet. Com que aquest país sempre s’ha de veure emmascarat per una paella bruta, el primer que hem de preguntar-nos és amb quina autoritat Puigcercós inquireix amb tanta malícia a Artur Mas sobre el seu independentisme.
La posició d’Iceta és molt més fàcil d’explicar. Iceta és del PSC, la franquícia catalana del PSOE com diu Pinyol i Balasch. És lògic, doncs, que una franquícia, una sucursal, una vicaria, una filial, “la voix de son maître» -els dono tots aquests sinònims per tal que triïn el que més els agradi- inquireixi a Artur Mas per, a continuació, poder-li recriminar el seu independentisme: ho veieu?, ho heu sentit?, és independentista! el molt bergant és independentista!, i córrer tot seguit a portar la nova al seu amo, senyor i cap de partit, Zapatero, a qui el PSC no ha deixat mai de rendir vassallatge com el més vulgar serf de la gleva, que és el que sempre ha estat respecte del PSOE. Val a dir que Iceta no fa res més que emular el mateix capteniment mesquí del propi president de la Generalitat: José Montilla sempre ha supeditat els interessos de Catalunya als interessos del PSOE. O és que encara en dubten? Per a ell, i per a la Chacón, Catalunya no és res més que una plataforma de promoció personal. I així anem.
Però, i Puigcercós? Què els sembla que busca amb la seva inquisició? La resposta a aquesta pregunta, tot i maquiavèl·lica, és també molt fàcil. Puigcercós és la franquícia del PSC. Atenció; no dic que ERC sigui la franquícia del PSC. Els militants i simpatitzants d’ERC han estat els primers estafats en tot aquest procés seguit per la funesta direcció del partit; i prou que ho acusen. Puigcercós no va dubtar ni un minut en fer president de la Generalitat al favorit de Zapatero, fins aleshores ministre d’indústria del seu govern. Per què ho feu? Molt senzill, per satisfer les ànsies de poder. A partir d’aquell moment l’independentisme passà a un tercer terme i la segona preocupació d’ERC fou la qüestió social –la primera, insisteixo, satisfer l’ambició dels càrrecs de confiança, declarats o no declarats, i de tots aquells inútils que han trobat una segura menjadora a la funció pública de la Generalitat de Catalunya. Només cal que llegeixin els DOGC aquests dies i veuran que els processos selectius s’han multiplicat per cinc respecte de l’any passat; i vinga paràsits i més paràsits a viure de l’erari públic, que per això estan els contribuents, per alimentar-los a cor que vols, com si la crisi, com una nova epidèmia, no fes estralls en la fosca. I si avui ens trobem en la delicada posició en la que ens trobem ho podem agrair a Puigcercós i a tota la plana major d’ERC, Ridao inclòs, que es vanta d’haver obert les portes de la Generalitat a xarnegos i menestrals.
Mirin, aquest tipus d’argumentació que està fent forat en l’actual direcció d’ERC no té nom. Ara resulta que tots els seus dirigents, de Carod-Rovira a Ridao, s’han de justificar i vantar-se del gran favor que han fet a la pàtria, ja que ningú més que ells no els el reconeix. Diuen que està molt a prop el dia que la pàtria els agrairà els excelsos serveis que ells li han prodigat amb tanta generositat. Doncs bé, tot això és fals. Si ara Catalunya s’emmena cap a la independència no és gràcies a l’actual direcció d’ERC, sinó a pesar de l’actual direcció d’ERC. Argumentar d’una altra manera seria tant com atribuir a la dictadura de Primo de Rivera el mèrit de la II república, o a Hitler el mèrit de la constitució de l’estat d’Israel, o a Franco el mèrit de la transició democràtica. Si més no el PSC-PSOE ha ensenyat sempre les cartes del lerrouxisme i no ha mentit mai al seu electorat. No és precisament el paper de gata maula el que cal atribuir-li. Però no es preocupin que Artur Mas, per més que es trobi a l’oposició, no és el dèbil de la pel·lícula sinó el que vola més alt. Els dèbils són els altres que pretenen anorrear-lo amb tots els jocs bruts de què són capaços. I no se’n surten. Tot això de la Solidaritat Catalana està molt bé; i l’exclusió de les franquícies, també. Ara bé, la invitació feta a ERC per tal que en pugui formar part ha d’anar precedida inexcusablement de l’expulsió de tota l’actual direcció d’ERC. De tots. Que vagin a raure a can PSC-PSOE, si volen. No fos cas que passés com a la faula de La Fontaine que porta el títol d’aquest article. O que la Solidaritat Catalana acabi convertida en el pacte de Sant Gervasi.
S’escaigué que l’àliga posà les seves cries en el forat més elevat del tronc d’un arbre; la truja del senglar posà les seves al peu de la mateixa soca, i la gata entre un i altre. D’aquesta manera tots vivien assossegadament i tranquil·la. Però la gata, amb els seus embolics, acabà fulminant l’harmonia; pujà al niu de l’àliga i li digué que els seus pollets es trobaven amenaçats per la truja. No veieu que la truja es passa el dia furgant amb la idea d’enrunar l’arbre? les nostres cries aterraran i seran devorades per ella; n’estic segura! Tot seguit la gata deixà el niu de l’àliga i se n’anà a trobar la truja recent parida i li parlà així: no abandonéssiu mai aquest jóc, puix que l’àliga està sempre esguardant per abocar-se sobre els vostres cadells! Després de sembrar el pànic entre ambdues, la gata es retirà al seu cau. L’àliga no gosava abandonar el niu i els pollets es morien de gana. El mateix li succeïa a la truja, fins que arribà el dia que ambdues sucumbiren a la fam, i aquell fou un gran dia per a la gata. Quant de mal pot fer una llengua enverinada! De tots els mals que sortiren de la caixa de Pandora, el més blasmable és la maledicència. Ara vostès mateixos endevinin qui és l’àliga, qui és la truja i qui és la gata.
