Les diferents opcions catalanistes que s’han presentat a les eleccions de l’estat espanyol han anat perdent representació les últimes legislatures. Sense anar més lluny: CiU 15, 10 i 10. ERC 1, 8 i 3. En canvi opcions com el PSC ha augmentat la seva hegemonia fins a 25 escons. Tant si es vol, des de Catalunya, simplement condicionar la política espanyola en benefici de l’autonomia com si es vol avançar cap a la independència, on ens convé també un poder fort, és a Madrid. Ni que sigui per conduir una transició cap a un nou estat ordenada i sense amenaces de l’Estat. Ara, quan alguns han despertat del somni plurinacional com si no haguessin sentit parlar mai de l’art. 2 de la Constitució (indisoluble unidad de la nación espanyola, patria común e indivisible de todos los españoles) caldria també refrescar-els-hi la memòria amb els 116 i 155 de la Constitució (pacte d’estat?, per favor) sobre declaració d’alarma, excepció o setge i sobre la potestat de l’Estat de fins i tot obligar o suprimir una autonomia que es passi de la ralla (la seva ralla). Per això convé ser forts igualment a Les Corts.

On crec, per sobre de tot, que caldria sumar esforços i anar units molts catalans és precisament a les properes eleccions espanyoles. Hi ha temps per anar-ho treballant. És allà on cal una candidatura tipus Solidaritat catalana que vetlli pels interessos dels catalans. Una candidatura encapçalada per algun honorable independent, per algun català de prestigi que arrossegui vots amb diferents sensibilitats ideològiques, i seguida per candidats de CiU, ERC, altres forces independentistes amb representació al Parlament i persones independents. Per evitar les misèries de com s’ordena la llista, s’hauria de respectar la mateixa proporcionalitat que a les eleccions al Parlament de 2010. I fins i tot, si volguessin, s’hi podrien integrar alguns representants del PSC que realment apostin per una Catalunya independent (si surten de l’armari). Per raons també de magnanimitat. Els adversaris, el PSOE i el PP. L’objectiu, ser la llista més votada a Catalunya, en moments de franca decadència del PSOE i del PP també a Catalunya i defensar el dret a decidir dels catalans. El PSOE té a Catalunya una candidata profundament insubstancial i reina de la frivolitat política com la senyora Chacón, igual que el senyor Zapatero; i estaran en hores baixes aquí i allà, per raó de la crisi i de la pèrdua de poder autonòmic i local. El PP presentarà un Rajoy qüestionat també pel seu propi partit, i no té encara candidat definit a Catalunya.

Aquesta candidatura hauria de posar-se a disposició del president de la Generalitat i defensar i votar el mateix a Catalunya i a Madrid.

Aquesta candidatura hauria de donar llibertat de vot en qüestions ideològiques als seus diputats i estar encapçalada per algú amb prou prestigi, independència i fortalesa mental com per aguantar les envestides que rebrà. I hauria de tenir candidats renovats que escoltessin a tothom, sense necessitat primer de pagar el vermut amb escopinyes xilenes, com em diuen alguns.

Aquesta candidatura hauria de defensar el dret de Catalunya a decidir si vol gaudir d’un estat propi i posar com a condició per votar la investidura d’un president espanyol, el suport a la celebració d’un referèndum oficial a Catalunya sobre la independència. I hauria de condicionar la governabilitat al compliment de les condicions per una transició pacífica i democràtica cap a un nou estat, si així ho volen els catalans, amb seguretat jurídica, estabilitat econòmica i pau social.

Per fer aquesta candidatura cal generositat, sacrifici i coratge per part dels partits i assumir alguns polítics en actiu que, ja ara, formen més part del passat que del futur.

Tenim temps per anar-ne parlant. Seguirà.