“Potser no hi ha dies de la nostra infància que no haguem viscut amb tanta plenitud com aquells que vàrem creure deixats sense viure, aquells que vàrem passar amb un llibre predilecte.” Aquest és l’inici rosa pastel de Sobre la lectura de Proust, però només faltaria que amb frases de pàgina i mitja, que voldries que no acabessin mai, se li fes algun retret.
La veritat és que no sabria dir què té Marcel Proust, però el que sí puc dir és que no ho he trobat en cap altre autor dels que m’he creuat pel camí fins ara. No parlo en termes qualitatius, no sóc ningú per dir si és millor que aquest o altre. Però el que és clar és que no t’empasses 88 pàgines d’un glop de les opinions d’un senyor sobre l’acte de llegir sense que tingui alguna cosa de singular.
Aquest Nadal m’ha caigut a les mans el que havia de ser el prefaci d’El sèsam i els lliris, de Ruskin, i ha acabat convertint-se en un assaig independent. Sobre la lectura de Proust és un elogi monumental a l’acte de llegir, però no només això, sinó el reflex de les seves teories estètiques. Les primeres 40 pàgines són el record d’infantesa de dies sencers dedicats a la lectura –no conec ningú que descrigui tant bé-, per acabar concloent que llegir no serveix per res si no tens la capacitat per construir alguna cosa pròpia a partir del què t’han donat: “La lectura és al llindar de la vida espiritual; ens hi pot introduir: no la construeix”.
De Proust només he llegit Combray, la primera part de l’èpica Recerca del temps perdut. Les altres 6 o 7 parts les deixo per quan tingui prou temps. Recordo llegir Combray a l’agost. Com que no es pot llegir Proust amb massa noses, m’escapava de la platja abans que ningú per seguir la relació en silenci: “La lectura, a la inversa de la conversa, és per a nosaltres rebre comunicació d’un altre pensament però tot mantenint-se sol, és a dir, continuant gaudint de la capacitat intel·lectual que es té en la solitud i que la conversa dissipa immediatament”. Sobre la lectura recorda l’autenticitat de la relació dels humans amb els llibres i em recordava a mi escapant-me per retirar-me a Combray: “Sens dubte, l’amistat que té en compte els individus, és una cosa frívola, i la lectura és una amistat. Però almenys és una amistat sincera, i el fet que s’adreci a un mort, a un absent, li dóna un toc de desinteressada, de quasi commovedora.”
És també una reflexió sobre el temps i la recerca de la felicitat: “Quina felicitat, quin descans per a l’esperit fatigat de buscar la veritat en si mateix, dir-se que està situada fora seu!” . I ara que acaba l’any, què millor que recordar que el temps no para mai de córrer i algun dia se’ns acabaran les excuses si vivim dels llibres sense treure’n res.
Sobre la lectura, Marcel Proust. Quaderns Crema o Aeditors.
