Aixequem el braç i fem-nos notar: aquesta, per cert, és l’essència d’Elon Musk. Tanmateix, cal recordar que “més braç que màniga” pot plantejar preguntes incòmodes sobre la substància real que hi ha darrere d’aquesta imatge tan acuradament construïda.
Musk, encimbellat com el màxim exponent d’un fenomen contemporani—una figura capaç d’alterar el discurs tecnològic global—és, sens dubte, el paradigma d’una narrativa que posa l’accent en la forma per sobre del fons. Però la qüestió clau és aquesta: fins a quin punt el seu llegat està fonamentat en una innovació real i fins a quin punt és una mera construcció mediàtica? El seu talent per vendre idees, sovint envoltades d’una retòrica visionària, ha seduït inversors de tot el món. No obstant això, el veritable debat gira al voltant de si aquesta aura de geni emprenedor es manté per si sola o si depèn d’una enginyosa estratègia de comunicació que magnifica la seva figura per damunt del valor tangible dels seus projectes. Darrere d’aquest aparent èxit, de vegades gairebé apoteòsic, la figura de Musk es fonamenta en una habilitat que, podríem dir, és única per captar l’atenció i generar expectació – un fenomen que, en certa manera, transcendeix allò tangible, allò concret. Però, si fem una lectura acurada, serena i reflexiva de les seves creacions, veurem que segueixen un patró que, en certa manera, és gairebé recurrent: projectes grandiloqüents que, amb el pas del temps, sovint acaben transformant-se en promeses incomplertes.
Un exemple clar és el Hyperloop: aquesta revolucionària proposta de transport basada en tubs de baixa pressió capaços d’assolir 1.200 km/h. Tot i el finançament i la cobertura mediàtica, no hem vist avenços concrets més enllà de proves limitades, com la de Nevada el 2017. El projecte no ha aconseguit materialitzar-se, i el Departament de Transports de Califòrnia va interrompre els plans de construir la línia entre Los Angeles i San Francisco per dubtes sobre la viabilitat i els costos. Alguns podrien dir que encara està en desenvolupament, però la realitat és que les promeses de revolució no s’han traduït en fets verificables. Un cas similar és el de The Boring Company. Inicialment, havia de transformar la mobilitat urbana amb túnels subterrànis de baix cost i alta velocitat. No obstant això, el primer projecte complet a Las Vegas, inaugurat el 2021, no ha tingut l’impacte esperat. La infraestructura no ha aconseguit millorar substancialment el transport de la ciutat, contràriament al que es prometia. Els defensors podrien argumentar que tot necessita temps, però el cert és que les expectatives generades no s’han complert.
També cal tenir en compte l’extraordinari suport dels fons públics que ha rebut. Segons el Wall Street Journal, Musk i les seves empreses han obtingut més de 6.000 milions de dòlars en subvencions i incentius fiscals. Tesla, tot i semblar un triomf independent, ha prosperat gràcies a aquest flux d’ajudes estatals. Això planteja una pregunta crucial: fins a quin punt aquest finançament ha creat una dependència que contradiu la seva imatge d’autosuficiència? Comparar-lo amb figures com Henry Ford pot ser revelador: Ford va reinventar la producció i va transformar el mercat laboral, creant un sistema amb impacte industrial i social sostingut. Musk, per contra, sovint ven idees abans que estiguin realitzades, prioritzant la imatge per sobre del producte.
En comparació, Musk segueix una estratègia mediàtica més que productiva. Si bé ha introduït innovacions rellevants, com els vehicles elèctrics de Tesla i els llançaments de SpaceX, molts dels seus projectes disruptius no s’han implementat de manera efectiva o immediata. Els seus detractors podrien dir que comparar-lo amb Ford és injust, atès que Musk opera en sectors d’alta tecnologia. No obstant això, Ford també va enfrontar grans reptes i va saber traduir les seves idees en èxits tangibles.
D’altra banda, Musk no va fundar una empresa d’innovació disruptiva ni va iniciar una revolució industrial des de zero. El seu primer gran èxit va ser la venda de Zip2 a Compaq i X.com, que es va transformar en PayPal, venent-lo a eBay per 1.500 milions de dòlars. Aquests projectes van ser clau en la seva carrera, però no van implicar innovacions radicals, sinó l’aprofitar oportunitats en un moment de gran dinamisme tecnològic. Això mostra que la seva imatge de geni emprenedor s’ha construït a partir de la gestió de la percepció, més que no pas d’un llegat industrial consolidat.
Musk està més centrat en la seva marca personal que en els projectes en si. Ha sabut mantenir-se a la primera plana mediàtica, fent de la seva figura la marca mateixa de la innovació. Com altres grans industrials com Carnegie o Rockefeller, ha construït un imperi, però a diferència d’ells, el seu èxit es fonamenta en gran part en estratègies comunicatives i no en resultats consolidats a llarg termini.
Per tant, cal filar prim en l’anàlisi. Musk ha excel·lit en la gestió de la percepció pública, però la seva figura genera un debat sobre la substància real dels seus projectes. Amb 55 milions de seguidors a Twitter (dades de 2024), els seus tuits poden alterar mercats i generar canvis en la política pública. Més que centrar-se en les creacions tecnològiques, el veritable fenomen Musk és com la seva persona ha esdevingut el centre de la innovació.
I aquí rau la gran qüestió: la sobrevaloració del personatge en detriment del producte. En lloc d’analitzar els resultats tangibles, Musk ha aconseguit mantenir l’interès en el seu nom, fent que el focus estigui en el seu carisma i no en la rendibilitat real dels seus projectes. Això ens obliga a preguntar-nos si estem avaluant l’home pel que construeix o pel mite que ha sabut forjar.
