Nou any, nova vida, noves perspectives de futur. Enrere roman part de nosaltres que no torna, enrere un any d’infinits estats, colors, perspectives, somnis, dolors, instants de joia.
El nou any ens convida a nous començaments, fites imaginàries que voldríem materialitzar amb empenta renovada després d’uns díes de merescut descans.
Cada principi de gener es generen unes sinergies sanadores pel cervell, cos i esperit, la voluntat pura i encoratjadora d’esmenar tantes errades comeses, oblidar instants de dolor, aconseguir l’embranzida desitjada per aconseguir fites, somnis, desitjos.
La nova vida il.lusionant és realment com un art, quelcom fràgil i esplendorós que com un estel rutilant se’ns apareix i aproxima en un nou i inicial capítol a viure, una progressió, continuar amb aquelles baules perdudes del passat, una invitació a la reinvenció.
La nova mirada a l’any nou abraça tantes possibilitats que han de ser il.luminadores en tota la seva essència: creativitat, inspiració, imaginació, obertura a allò que ens mou, cap allò que volem ser, aquells nous començaments que ja no poden esperar.
Els propòsits d’Any Nou són sobradament coneguts i han esdevingut una mena de tòpic fàcil i demagògic de reunions entre amics o familiars; més enllà de noves i renovades intencions , l’art de la nova vida assoleix una conversió silenciosa, pausada i plena de joia, escoltant la positivitat i l’equilibri, el desig amable amb ànim transformador i edificant.
Les oportunitats de creixement personal i madurar cap a nous paradigmes i formes de vida són a la vora, esperant el nostre compromís i voluntat i escoltant el nostre jo més íntim i personal sense ambigüitats i falsos missatges, sense eslògans ni pseudo filosofies mediocres.
Diem adéu a les Festes de Nadal, l’alegria i nostàlgia que envolta la religiositat, espiritualitat, la devoció del trascendent, el record dels qui van algun dia van celebrar amb nosaltres el reencontre amb la vida.
La rutina s’imposa i la vida fluctuant i inesperada ens demana la pausa, pensament, la reflexió, aquells dies tebis i de serenor, la placidesa del passeig, la conversa, les nostres obligacions aparcades, estar amb nosaltres mateixos perquè ho desitjem i necessitem. La paradoxa de l’ànsia, l’oblit, el riure i la calma.
La nova vida és abstracta i real alhora, ens apareix com un renéixer constant i el nostre instint ens xiuxiueja que hem de romandre disposats a sentir-ho i materialitzar-ho.
Perquè més enllà dels propòsits existeix un veritable horitzó de llum i esperança, el més gran dels prodigis.
