Blanc el cabell, la mà tremolosa,
un somriure melangiós, desdentada,
la mirada llunyana, trista, dolorosa,
la veu càlida, dolça, ben pausada.
Busca el sol que li escalfi el cos menut,
passa lentament el vell rosari,
sospira per tot el que ha perdut
i resa per l’espòs mort, l’estimat avi.,
Té fills, té nets que l’envolten i l’estimen
més la casa sembla buida, sense sol, sense calor,
recorda al company, tan que gosaren i sofriren!
i aquell pensament és la punxa d’un dolor.
El vestit negre fa més blanca la cara,
plena d’arrugues que els anys han marcat,
el temps passa lent, llarga és la jornada,
llàgrimes, sospirs, pel ser aimat.
Potser l’altre anyada no veurà la madura espiga,
ni sentirà el bell cant del rossinyol,
ni necessitarà el consol d’una mà amiga,
ni veurà la cadernera quan emprèn el vol.
Sap que s’acosta l’hora de l’últim viatge
de retrobar-se a la fi amb l’espòs aimat,
i es sent valenta, plena de coratge,
perquè en la nova vida no l’acompanyarà la soledat.
El trobarà a ell, amor, tendresa, dolça companyia,
junts miraran a la terra des del firmament,
i sofriran i lluitaran com quan vivia,
endevinant-se l’un a l’altre el pensament.
El cabell no serà blanc, ni la mà tremolosa,
ni el somriure morirà sense sortir,
es sentirà forta, jove, amorosa,
com si mai hagués passat aquell ahir.
Començarà la vida, vida ignorada
ja no hi haurà l’àvia de blanca cara i fosc vestit,
no serà la vella de cara arrugada,
confia amb il·lusió que renaixerà el seu esperit.
