La guerra existent entre Espanya i Catalunya (que ningú s’exciti: parlo, usant la definició britànica, de la “Lawfare War”, de la guerra usant procediments judicials, que pot ser -i ho estem sofrint- tan crua i despietada com l’armada) té de vegades paradoxes frapants, o dit d’altra manera moments on la “llei” fa el ridícul i faria riure si les conseqüències no fossin tan serioses.
Ara mateix el Tribunal Anticonstitucional espanyol ha advertit als membres de la Mesa del nostre Parlament que tolerar o iniciar debats sobre “autodeterminació, independència o el rei d’Espanya) seria considerat delicte de desobediència. Té nassos, la cosa.
Per tenir jo mateix clar si desbarro o no, m’he tornat a mirar el text de la constitució del 1978. I em sembla que és una mesura que també haurien de prendre els senyors jutges del TAC. A veure…
A l’article 10.2 es diu ben clar i concret que “les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconegui s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els Tractats i els Acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya”. I aquests pactes internacionals, que prevaleixen, doncs, sobre la legislació nacional, estableixen que el dret d’autodeterminació és inalienable i per tots els pobles del món. Encara que a Madrid vulguin tergiversar-ho.
A l’article 16 es garanteix la llibertat ideològica, sense cap altra limitació que el manteniment de l’ordre públic. En aquest cas l’independentisme es pot considerar una ideologia política, i si el Parlament en parla no posa en perill l’ordre públic.
A l’article 17, per cert, s’hi diu que en cas de detenció preventiva “en qualsevol cas, dins el termini màxim de 72 hores el detingut haurá de ser posat en llibertat o a disposició de l’autoritat judicial”. Potser sóc ruc, però opino que 72 hores són una mica menys dels gairebé dos anys que arroseguen els dos Jordis en aquesta presó “preventiva”.
A l’article 56.2 es diu que “la persona del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”. Que sigui inviolable vol dir que no se’l pot jutjar pels seus actes, però enlloc no es diu que no se’l pugui criticar, i encara menys si es critica una determinada actuació sense ofendre la persona. Només els dictadors i els manaires de régims autoritaris, consideren qualsevol crítica un delicte de lesa majestat. Actualment n’hi ha molts exemples, però el rei d’Espanya ha de poder suportar qualsevol crítica feta amb educació, és a dir sense proferir insults que siguin incacceptables arreu. Com a principi, en un règim democràtic no hi ha de tenir cabuda ningú que tingui dret a no ser criticat
A partir d’aquestes premises constitucionals, el Parlament català té tot el dret a parlar dels temes que ara li volen vetar. I com que segons les regles del parlament, la Mesa està obligada a autoritzar un debat que demani la majoria parlamentária, els membres de la mesa en aquest cas haurien d’elegir entre desobeir el Tribunal Anticonstitucional, o incomplir les seves obligacions legals, cosa que sí que seria un motiu per ser destituits per la mateixa cambra.
Però tot això que he exposat és partint d’una lògica normal, que als senyors del TAC es hi importa un rave fregit. No sembla que vulguin comprendre que no s’acati allò que volen els seus manaires, per futileses tant insignificants com el respecte a les lleis i als reglaments. Parodiant el títol d’una coneguda novel·la castellana, “La sombra de Franco es alargada”…
Jo no sóc qui per dir què haurien de fer els parlamentaris amenaçats. Confio, però, que al Govern i al Parlament hi hagi prou fantasia i inventiva per deixar amb un pam de nas als ensuperbits membres d’aquest tribunal pseudo-constitucional.
