José Luis Vázquez Borau, prolífic pensador personalista, fundador de l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya, membre de la Comunitat Ecumènica Horeb Charles de Foucauld, ens presenta en el llibre Construir la persona, Fundación Emmanuel Mounier, Madrid, 2025, la seva visió del procés de construcció de la persona en el marc de la cultura actual, amb l’objectiu de destacar la importància de la defensa i la promoció dels drets humans. Són reflexions que provenen dels seus llargs anys de docència, en què lluny de moure’s en la neutralitat ens proposa educar la mirada atenta, la sensibilitat i la consciència.
El llibre tracta la relació entre la cultura, els drets humans i la democràcia. Reivindica una ciutadania activa que construeixi una societat justa a partir de l’amistat cívica, amb una atenció especial a la vulnerabilitat i a l’infortuni humà. A parer seu, el gran problema actual és el relativisme moral, perquè genera confusió sobre el bé i el mal, així com entre els fets i les opinions, desembocant en la tirania i l’engany.
Sosté que és urgent construir la democràcia des de la persona. Una persona inserida en una cultura, entesa com un “tot complex que comprèn coneixements, creences, art, moral, dret, costums i qualsevol altres capacitats i hàbits adquirits per l’ésser humà com a membre de la societat”. Una cultura oberta als altres, interconnectada al món. No obstant això, ens adverteix dels inconvenients de la superficialitat, la frivolitat, l’aparença, la immediatesa, així com l’excés o la saturació de la informació i la poca importància donada a la memòria històrica. Això darrer ens porta a la despersonalització i a la manca d’atributs de l’home estandarditzat, encara que perfectament inserit a la cultura dominant, la de la societat consumista, competitiva, materialista, individualista. Avui domina una “cultura de la mort”, concebuda com a indústria, centrada en l’entreteniment, el consum i la publicitat. D’aquesta manera, l’autor reivindica una militància humanista i personalista, amb prou força per revelar-se davant d’aquesta cultura dominant.
En efecte, cal educar en la cultura i els drets humans, una educació que dona sentit a la vida perquè s’educa en l’art de viure. Es tracta d’una educació basada en la construcció de la persona, en el seu ésser o substància, en una concepció transcendent i humanitzadora. Defensa l’educació moral, en valors derivats de l’amor al proïsme. En la fraternitat. També defensa l’educació en la no-violència, a l’estil de Gandhi, en la bondat i la tendresa. Aquestes idees es troben en sintonia amb el tractament de la misericòrdia del Papa Francesc així com en la importància de la “calor humana”, la mirada atenta (Esquirol). Sobretot destaca “l’esperit d’acolliment” en tot procés educatiu, per tal de trobar l’autèntica saviesa, que és viure amb pau interior i estar centrat. És viure amb intel·ligència espiritual, per contemplar l’altre, la natura, Déu, des del cor. És fugir del materialisme i del consumisme, de la superficialitat.
De les premisses anteriors se’n deriva el compromís amb la cultura i els drets humans. Un compromís personal-comunitari. Nédoncelle, Buber i Mounier són les fonts bàsiques de l’autor. L’ésser humà és fet per a l’altre, per al nosaltres. Cal superar la indiferència per mitjà d’una ètica de l’amor al proïsme que requereix una actitud contemplativa que cerca allò essencial de tot, que se centra en la predilecció pels pobres i pels crucificats de la terra. L’autor diu que aquest procés, que és educatiu per a la vida, es caracteritza per ser testimonial i martirial. Fins a les últimes conseqüències
Aquesta obra, continuadora de múltiples treballs del Dr. Vázquez Borau, és una mena de testament vital per a les noves generacions. El mestre, lluny de ser un “subjecte absent”, és un creador de sentit. Un educador de l’amor sanador de les misèries del món. Us recomano la seva lectura.
