Xino-xano va tornar cap a casa desitjant no trobar ningú que li demanés res. Però no va tenir sort. Ves per on, va topar amb en Tristà, un elf una mica més gran que ella i que n’estava molt d’una de les seves germanes. El va voler evitar però l’elf li va demanar directament com es trobava després de l’ensurt del raïm.
-Molt bé, gràcies. Per cert, tothom és a taula, encara?
-Però, Emma, si gairebé és hora de sopar. T’has passat la tarda perduda pel bosc – li va respondre.
-Ah!, no me n’havia adonat, que el temps passava tan ràpid. Per cert, has vist en Xil·ló? – va preguntar
-Sí, és davant del seu arbre, explicant històries als menuts. Marxo, Emma, que haig d’anar a collir unes herbes medicinals. Fins ara.
Doncs, cap a l’arbre del vell Xil·ló que hi va anar de pet. En arribar va trobar una munió de petits elfs asseguts a terra en rotllana i el vell que explicava una història de les seves aventures. Els menuts se’l miraven amb admiració i l’Emma, sense ni adonar-se’n, es va asseure també a escoltar. En acabat, en Xil·ló va aviar els petits i li va demanar si volia alguna cosa.
-Eh, doncs, sí. – va respondre ella – Volia saber si tu em pots explicar perquè no podem anar més enllà dels límits del riu. Què hi ha de perillós més enllà?
En Xil·ló es va tustar la barba i mirant-la de cap a peus va comprendre per on anaven els trets. Aquella noieta tenia set d’aventures. Així que li va parlar de tot allò que trobaria més enllà, dels perills que una elfa jove hauria d’enfrontar si traspassava els límits i que aquests límits estaven establerts justament per a protegir el poble dels elfs del riu.
-Però, quins perills? – insistia ella .
-Doncs, per exemple, criatures desconegudes per a tu que per curiositat no dubtarien en agafar-te per a estudiar-te, o també menjar-se’t, o, perquè no, col·leccionar-te – va explicar en Xil·ló.
-Apa, si home. Això són bajanades de vell – va respondre.
-Així, doncs, perquè em preguntes si no vols sentir les respostes? Què vols que et digui, només el que tu vols sentir? Doncs bé, a més de perills també hi ha coses precioses, com ara rius més amples i llargs que el nostre rierol, boscos immensos on viuen animals que no et pots ni imaginar, però el més preciós de tot, per a mi, és el mar.
-El mar?, Què és el mar?
-Doncs allà a on s’acaben els rius. Allà a on aboquen les seves aigües. I és immens, amb colors blaus diferents segons com són de fondes les seves aigües. I sembla que no s’hagi d’acabar mai, mai, mai.
-Jo el vull veure ! – va dir entusiasmada – Jo hi aniré !
-Però el mar és el perill més gran que hi ha per a una elfa de riu, Emma.
-Perquè?
-Doncs perquè és salat.
-I què?
-Que la sal es diposita sobre les nostres ales i no ens permet volar, les fa malbé i t’asseguro que no és gens agradable.
-Però bé que tu l’has vist i has tornat, oi?
-Sí, però ho vaig passar magre. Si tant vols veure el mar, parla amb la Dama i que te n’ensenyi imatges al Mirall d’Aigua. Així no correràs cap risc i podràs gaudir de la seva bellesa.
Així que l’Emma se’n va anar a trobar la Dama dels Elfs del riu. Ella, que era molt sàvia, la va rebre amb molta suavitat i va accedir a ensenyar-li totes les imatges que volgués de tot arreu, amb la condició que no intentaria marxar fins que no estigués preparada. L’Emma va assentir i tot seguit es va fer com un mirall al rierol, les aigües es van calmar i allà es van reflectir imatges de boscos frondosos, de muntanyes blaves amb els cims plens de neu, de grans llacs i rius, i, finalment, del mar.
L’Emma estava absolutament corpresa. Aquelles imatges de l’aigua de color blau fosc, o maragda, o blau cel segons com era de fondo el mar, la van deixar totalment impressionada. Va tornar cap a casa seva encara més decidida que abans, si això era possible, a veure el mar amb els seus propis ulls. Diguessin el que diguessin en Xil·ló i la Dama. Però havia promès a la Dama que no marxaria fins no estar preparada. Què volia dir, estar preparada? Ella ja ho estava i, a més, ningú no notaria la seva marxa. Amb tants germans i germanes, amb tants elfs i elfes voltant per allà segur que passava desapercebuda, la seva marxa. Així que dit i fet. Va esperar que es fes fosc i va agafar el seu arc i una mica de pa del camí i sense fer soroll va sortir del poblat.
Va caminar fins que es va cansar, sempre seguint el rierol perquè segons havia entès, tots els rius van a morir al mar, així que aquest també ho deuria fer. Quan ja li feien mal els peus va decidir seguir volant, així faria més via i amb una mica de sort potser seria de tornada al poblat abans de migdia, aniria a dinar i així ningú no la trobaria en falta.
La nit era fosca, molt fosca, així que va demanar l’ajut a una cuca de llum. Tot d’una va sentir-se observada, però ella no podia veure res. Els elfs de riu no tenen tan bona vista com els elfs de la nit. De cop i volta, just davant seu, es va materialitzar un elf bellíssim però que feia una mica de por.
-Qui ets? On vas? Saps que estàs al regne dels elfs de la nit? – va dir-li l’elf-
-Em dic Emma i sóc una elfa de riu. Vaig a veure el mar.
-El mar? Que no saps que el mar no és bo pels elfs de riu?
-Sí, ho sé, però jo tindré cura i a mi no em passarà res.
-Doncs, molta sort, Emma. Si puc ajudar-te en alguna cosa, digues-m’ho.
-No, gràcies. Ja vaig bé sola. A reveure.
