En aquests moments ens preguntem: “Quina Europa volem?”. Ens referim a la Unió Europea. La volem com una entitat política o com una simple zona de lliure canvi? On volem traçar les seves fronteres? La volem més aviat “social” o més aviat “liberal”? Es tracta de preguntes molt legítimes, però sobre les quals no tinc cap competència particular.
Em pregunto en canvi si no hauríem justament de desitjar una mica menys d’aquesta Europa. Certament, constitueix un bé. Però la bona manera de tenir relació amb aquest bé és de desitjar-lo? Europa pot ser quelcom que es desitja, un objecte de voluntat? Normalment, allò que volem és quelcom que encara no existeix. En canvi, Europa ja existeix des de fa segles. Certament, la Unió Europea és recent. Però deu l’adjectiu que la defineix a una realitat molt més antiga, que existeix en la geografia, en la història, en la cultura, i sobretot en la consciència dels europeus i del seus veïns.
Aquesta manera de veure és, en aquest moment i en certs ambients, objecte de malfiança, fins i tot d’odi. S’exorcitza la idea de preguntar-se què és Europa. Sé molt bé que buscar l’”essència” d’una realitat històrica i geogràfica planteja problemes de mètode delicats. Però per molts la qüestió no és únicament difícil: és vergonyant, fins i tot políticament incorrecta. Una paraula resumeix la repugnància o la distingida desaprovació que suscita: “essencialisme”.
Se li oposa una manera de veure “constructivista”, paraula que sona bé, ja que significa “constructiu”. Es voldria que Europa no fos altra cosa que allò que els seus ciutadans vulguin que sigui, o, siguem sincers, allò que voldran aquells qui estan en condició de fer Europa, pel seu poder econòmic, polític o mediàtic. Així, aquests decisors volen incloure-hi països que, en el passat, ni pels seus veïns ni pels seus propis habitants eren percebuts com europeus. O àdhuc utilitzar el retomb de Brussel·les per fer aprovar lleis destinades a ratificar “experiències de vida” (J.S. Mill) fins aleshores inèdites.
Europa és el continent que ha conegut una modernitat, el lloc on ha estat formulat i ens hem jugat el projecte modern. No em refereixo als temps moderns, i les seves realitzacions positives, que són massives i evidents. Vull parlar de la manera com la modernitat s’ha arribat a entendre a ella mateixa, a partir del segle XVII, incloent-hi els seus més lúcids representants, com un projecte, un assaig, una experiència, una temptativa, etc.
Un projecte és un model de veritat en el qual allò vertader no ve donat de cop, sinó a l’espera, en un desequilibri constant que fa avançar, fins i tot que condemna a fer. El passat no pot sinó ser el llast d’allò fals. Cal, doncs, trencar-hi per construir a partir d’una taula rasa.
Ara bé, doncs, temo que l’edificació de la Unió Europea no esdevingui la darrera temptativa de realitzar el somni d’una pura construcció de la voluntat, i una Europa així esdevingui l’indret on el projecte modern es podria desplegar sense res que li fes de contrapès. Que la construcció europea sigui un projecte, això no ens retorna a “el nostre futur és a les nostres mans”, banalitat veritable de tot home lliure, des de sempre. Veure-hi només un projecte implica refusar que el seu futur sigui el del nostre passat. És, doncs, refusar que això sigui el nostre futur.
No és pas la primera vegada que s’intenta construir sobre la negació voluntarista del passat. Dos països europeus han estat fundats sobre aquest tipus de temptativa. Txecoslovàquia i Iugoslàvia, creades a resultes de la Gran Guerra, pretenien fer viure junts a pobles amb un passat diferent: havien format part d’imperis diferents, eren de religió diferent, tenien sovint, darrere la proximitat dialectal, alfabets diferents. S’ha volgut “oblidar” tot això, també aquí en benefici d’un “projecte comú”. El passat foragitat ha retornat de la manera que coneixem i ha desembocat en la separació, pacífica entre txecs i eslovacs, sagnant a Iugoslàvia. En cap cas afirmo que uns esdeveniments tan terribles es produiran algun dia a la Unió Europea. I encara menys ho desitjo. Però sí que dic que tractar el passat amb menyspreu no és una empresa innocent en les seves intencions o anodina en els seus resultats.
En relació amb Europa caldria reobrir el debat engegat per Edmund Burke i Thomas Paine a l’alba de la Revolució Francesa. Dels dos britànics, un en criticava i l’altre en defensava la idea fonamental: edificar un Estat a través d’un acte de la voluntat, a partir de principis purament racionals, sense arrels en el passat.
M’agradaria alimentar aquest debat amb una de les paradoxes més pronfundes de Chesterton: no hi ha res de més democràtic que la tradició, ja que fa votar no només els vius sinó també els morts; la tradició és una manera de donar una papereta de vot a les generacions passades (Ortodòxia, cap. 4). És fàcil de “tonner contre” (Flaubert) aquesta mena d’arguments; la retòrica revolucionària té tot el que cal per a això des de “Notre histoire n’est pas notre code”, de Rabaut Saint Étienne. I té raó de recordar l’evidència que el contingut de les decisions dels nostres avantpassats no ens obliga de cap manera a conformar-nos-hi: no és pas perquè una cosa es feia, o es fa encara, que seria automàticament bo de continuar fent-la.
Però el “projectador” oblida l’essència de la idea de tradició. Aquesta no és tant el contingut transmès com el fet que nosatres la rebem per, a la vegada, transmetre allò de què ens haurem apropiat. És perquè sé que tinc un passat que comprenc que puc acceptar que algun dia seré el passat. És perquè sé que tinc avantpassats que comprenc que jo mateix sóc un avantpassat i que, per tant, he de preocupar-me per les generacions futures. La papereta de vot que es dóna als avantpassats porta també a donar-ne a aquells que encara no han nascut.
Abans de preguntar-nos quina Europa volem, caldria veure, doncs, què és, d’on ve. L’únic mitjà per als europeus de voler una veritable Europa és preguntant-se d’on vénen i què són. Projectar una Europa ideal i oberta sense tenir-ho en compte significa prohibir-li tenir un futur.
(traducció de M. A. Orriols)
