Aquest any vaig fer el pessebre en el llenyer, al costat de la llar de foc. Fa uns dies que el vaig desfer i avui, en reomplir-lo de llenya, m’hi he trobat una cabreta sobre un tronc. Què hi fas aquí tota soleta li he preguntat? I de cop m’ha vingut a la memòria que l’Esteve Pujol cada any dedicava el seu poema de Nadal a una figureta. He buscat a l’arxiu i hi he trobat aquest que m’ha fet néixer del cor l’emoció de recordar l’amic amb tendresa…. i alhora la necessitat de compartir-lo amb vosaltres.
EL GOSSOS DE LLÀTZER, EL POBRE
Un pobre que es deia Llàtzer s’estava ajagut vora
el seu portal; (… …)
fins i tot venien els gossos a llepar-li les nafres.
(Lc 16,20-21)
Maria li’n feu contalla
quan Jesús ja era grandet:
– Jesús meu, quan tu vas néixer
a l’estable de Betlem,
hi havia un vell miserable
ajagut en el portal.
Ple de nafres –era lepra
deia la gent de l’entorn–;
fos el que fos, feia pena.
Ajaçats com ell, uns gossos
mig badallen, mig mandregen,
i roseguen el que poden.
Els cans tenen el seu cor,
que batega amb els més pobres;
a Llàtzer daven consol
tot llepant-li les ferides,
com fan amb els seus cadells
quan s’han fet mal i gemeguen.
– Així, mare, aquells gossets
–el Fill fa encuriosit–
no eren d’aquells que mosseguen,
vull dir que no eren dolents,
que fins i tot estimaven,
com podien, aquell Llàtzer.
– Sí, vailet; que aquell Nadal
no tan sols va haver-hi àngels,
rabadans, pastors i mags
–diu la mare amb veu commosa–;
que sempre hi ha, barrejada
amb la dolcesa, amargor.
– No hi havia ningú, mare,
que donés menjar al captaire?
–que fa el noi badant els ulls.
– Li vam dar del que teníem;
no era gaire, era ben poc;
que el qui poc té encara dona.
Quan Jesús ja va ser gran
recordava aquella història
i deia: –“Hi havia un ric
ben vestit i gran golafre.
Al portal del seu palau
amb els gossos jeia Llàtzer.
Pobre i ric es van morir.
El pobrissó va a la glòria;
el potentat, al dolor;
– Llàtzer, Llàtzer, un xic d’aigua
–suplica amb crits el golut–,
que aquestes flames m’arboren.
Déu li respon: –Pobre ric,
vas tenir de tot i massa;
mes Llàtzer no tingué res,
només uns gossos llepaires.
Han canviat els papers.
Ara és tard, ric pidolaire!”
Jesús, recordant Betlem
i el que li explicà la mare,
fa moixaines a un cadell
que se li enfila a la falda.
Esteve Pujol i Pons
Que bonica Esteve!
He plorat de ben trobada i vertadera, descriptiva, psicològica i que m’ha fet remoure el cor. M’ha recordat el Sangota que escenificàrem un Nadal, tot i que res a veure. És aquesta compenetració pel dolor que els gossos tenen per l’amo… a qui obeeixen sense dubtar un instant. Encara que sigui un poca solta a qui s’apropen
L’amo és com Déu… ells ja no són llops, ni lliures, els han domesticat i això comporta les seves conseqüències: a canvi de demanar d’un mos de pa molta tendresa.
Moltíssimes gràcies per arribar-nos al cor un any més amb la poesia. Si vols els del taller la llegirem al públic el dia 19. Per uns moments he recordat aquell any que, amb l’Eulàlia Pou de directora de l’obra, representàrem Sangota… ja he vist que no era un conte per a nens i que amb subtilesa ens recordava que la vida de veritat no se’n va a queixalades, però te n’envio el resum per si reescrivint-lo algun llop més es transforma… Una abraçada Rosa Maria Els pastors m’anomenen Sangota perquè m’agrada menjar carn i sang fresca. He nascut carnisser, tinc les dents fetes per mossegar fort i les urpes per destrossar la carn. Ben clar: sóc un llop. Però una nit de desembre… Els pastors dormitaven… Jo m’acostava a poc a poc a la pleta… Passava una cosa rara, el ventijol em portava l’olor de la llana de les ovelles però semblava que havia perdut la fam. Vet aquí que, en el moment que anava a matar un cabrit, es va fer una llum blanca i unes veus dolces cantaren infonent pau i tendresa a la nit de desembre… No vaig entendre massa la cançó dels àngels. Aquella llum, aquelles veus em tornaren mansoi. Amb gran sorpresa vaig veure com els pastors abandonaven el ramat … Jo sentia una gran curiositat i, una mica de lluny perquè no em descobrissin, anava seguint els pastors per veure on anaven tan de pressa. No entraren a Betlem, van desviar-se cap a la dreta, camí d’una masia mig enrunada. Els pastors entraren a l’estable. Vaig donar la volta al corral i vaig posar l’ull a l’espiell. Cosa rara, ni el bou, ni la mula, que eren dintre l’estable, no varen mostrar-se inquiets… Havia perdut la meva olor de llop? Mirava ben encuriosit pel forat. Els pastors s’agenollaren, deixant a terra els seus presents, mentre parlaven amb una home i una dona. El bou i la mula estaven cofois i tenien els ulls brillants. Dins les seves enormes pupil.les, com reflectic en un mirall, es veia un nadó. Els pastors marxaren… No sabria dir-vos com fou que vaig entrar a l’establia. El bon fuster m’acaronà tot passant-me la mà per l’esquena. La Verge Maria em mirava tendrament. Finalment, posant-me de potes a la menjadora, vaig veure l’Infant. Un nou instint, que mai no havia experimentat, naixia en mi: mirant l’Infant em brollaren dins les entranyes l’amor i la fidelitat. I és que jo ja no era Sangota, era un gos i per la meva talla ferma, valenta i decidida encara avui a mi i a tots els meus descendents ens diuen: gos-llop.
Rosa Maria
