Una de les qüestions que a ben segur més discussions portarà, una vegada s’hagi passat el Rubicó i la república catalana sigui un fet inamovible, será quines facilitats o dificultats económiques i fiscals ha de tenir l’empresa privada al nou estat. I un possible perill que hi ha, i gros, és que les esquerres catalanes, i no sols els més extrems anticapitalistes, portades per unes boníssimes intencions de caràcter social, confonguin la gimnàsia amb la magnèsia i vulguin posar uns límits massa estrets a la llibertat d’acció empresarial.
Tots sabem que les empreses petites i mitjanes són l’espinada bàsica de l’economia catalana. La dedicació i l’empenta personal dels emprenedors catalans són un puntal imprescindible en la vida d’un país sense recursos naturals apreciables, i un dels suports principals per tal de poder mantenir i millorar l’estat de benestar que desitgem per la nostra terra. Posar-hi impediments seria tallar-se en la pròpia carn. Per això el nou estat ha de fer tot el possible per afavorir el funcionament de les empreses catalanes i propulsar-ne el sorgiment de noves.
Això no vol dir -evitem malentesos- afavorir un capitalisme salvatge per l’estil de l’anglès o de l’americà del segle XIX. Vol dir, però, que l’estat només hauria d’intervenir en aquells sectors i activitats que l’empresa privada no pugui cobrir, perquè en aquest camp l’estat ha sigut sempre i a tot arreu un mal empresari, que produeix massa car i dilapida diners que falten llavors a altres bandes. I el que pot fer i ha de fer encara l’estat és posar uns límits, un marc general i folgat dins del qual les empreses puguin prosperar, sense encotillar-les de manera que s’ofeguin.
Allò que hauria de procurar una administració catalana sobretot seria la de simplificar i agilitzar la burocràcia (que és la roda de molí penjada al coll que porten totes les societats organitzades) i la legislació administrativa i fiscal que afecta a l’acció empresarial. Alguns pocs exemples entre els molts que segurament es podrien citar:
-que els tràmits per fundar una nova empresa es concentrin en una sola finestreta administrativa i que no s’hagin de fer trenta camins a deu oficines diferents.
-que les empreses no hagin de presentar moltes estadístiques i altra paperassa que només produeix costos sense cap altra efectivitat que la donar feina a funcionaris que sembla que no en tinguin d’altra.
-que l’acció impositiva de l’estat no parteixi del punt de vista que una empresa és una vaca que es pot munyir dia i nit, sinó que és un mecanisme molt sensible que no admet exageracions per cap banda.
-que es recordi en tot moment que l’empresa privada és la que genera els recursos que fan possible pagar sous i recaptar impostos, i que no és cap gallina dels ous d’or ni cap ase que caga dòlars o euros, faci sol o plogui.
Cal tenir consciència que de sol·lucions perfectes no n’hi ha ni en aquest tema ni en cap altre, i que sovint per tapar un forat que sembla injust se n’obre un altre que encara ho és més. És lícit p.e. voler blindar on es pugui els drets dels treballadors, però ofegar les empreses amb demandes fora de la realitat no millora mai la situació d’aquells. Per això també caldrà trobar una manera més o menys factible, de posar no solament frens a l’arbitrarietat de les empreses, sinó també a la dels sindicats, o més ben dit a la dels seus funcionaris que per defensar el seu sou tanquen la porta a sol·lucions incòmodes, i perden de vista la realitat del món global que ens envolta.
Fa poc, per encàrrec d’una fundació social, un dels instituts alemanys d’opinió (FORSA) ha fet una enquesta sobre el grau de confiança que mereixen a la població alemanya determinats grups socials i professionals. Mentre que bastants polítics (començant pel president federal Gauck i la cancellera Merkel) gaudeixen d’una confiança prou extensa que passa del 60 %, els partits polítics com a tals amb prou feines passen del 20 %. Però no és aquest el punt que aquí m’interessa sinó un altre per al que no seria sobrer de tenir dades catalanes que s’hi relacionin. Resulta que la confiança més gran dels alemanys, un 82 %, la té la seva polícia. I en segon lloc, amb un 80 %, són els propis empresaris, és a dir aquell empresari on l’enquestat treballa. Podríem esperar a Catalunya xifres semblants? No m’ho crec gaire, però s’hauria de treballar per arribar-hi.
Sense beneficis no s’aguanta cap empresa. Sense empreses no és possible tirar el país endavant. Només en un entorn on els empresaris no siguin vistos com a enemics i explotadors dels treballadors, sinó com a imprescindibles peces bàsiques de la societat podrem conservar l’estat de benestar. Això exigeix també que els nostres empresaris estiguin molt lluny del tipus de “señorito” rendista que tan abunda entre els nostres veïns de ponent; que responguin més al tipus d’empresari nòrdic, que penca sovint més que la seva gent i que la tracta tan bé com pot, perquè sense ella ja podria plegar. A casa nostra, d’aquest tipus n’hi ha moltíssims. I se’ls haurà de tractar en el nou estat amb tota la justícia que es mereixen. I procurar que cada vegada pugui haver-ne més.
