El geògraf Josep Vicent Boira, valedor del corredor mediterrani, parla d’una tercera integració d’Espanya a la UE per vèncer el tradicional aïllament. Després de la primera integració política i institucional, i una segona econòmica i monetària, toca ara la integració material que esborri definitivament no l’ancestral frontera imaginària dels Pirineus, sinó la física que fa de la península una illa energètica i ferroviària.
Espanya i Portugal estarien en condicions de constituir la gran plataforma de renovació del projecte europeista des d’un rearmament en infraestructures de gas, electricitat, alimentació, producció industrial i logística, diu el geògraf valencià.
En l’equació de les renovables, energia és igual a sol al quadrat, és a dir, hores de sol multiplicat per superfície (de sòl). Espanya és el país d’Europa que més compleix amb el doble requisit. L’anomenat corredor mediterrani serà la ruta que transportarà hidrogen verd produït a la península i a les immenses praderies fotovoltaiques del nord d’Àfrica fins al cor d’aquesta Europa ara asfixiada sense el gas rus.
Els gasoductes que avui serveixen per transportar gas natural des dels jaciments d’Algèria irrigaran el continent europeu. Vet aquí el gir que ha provocat Putin tancant les portes d’Europa cap a orient.
El govern espanyol ja es va adonar d’aquesta oportunitat, i ha apostat per les valls d’hidrogen, les renovables i la infraestructura de transport. La transformació energètica i industrial del país està perfectament planificada en el pla nacional integrat d’energia i clima PNIEC, i els projectes estratègics per a la recuperació i la transformació econòmica PERTE: les energies renovables, hidrogen renovable i magatzematge; l’Agroalimentari; digitalització del cicle de l’aigua; Economia circular. Aquest context pot explicar alguns moviments de la diplomàcia espanyola amb relació als països del Magreb. L’energia sempre ha dibuixat els mapes.
I en la transició que ve, el centre polític de gravetat es desplaça cap al sud. El mapa d’Europa serà diferent en les properes dècades si Espanya i Portugal entenen quina és ara l’oportunitat.
En aquests mapes Catalunya hi té un lloc que pot ser rellevant o no. El president de la Generalitat Pere Aragonès ja ha viatjat a Alemanya per fer-se veure partidari de continuar el gasoducte MidCat, ara aturat a Hostalric fins al cor d’Europa.
No vol que li passi com amb la fàbrica de bateries de Seat que per distracció s’ha escapat a Sagunt enlloc de quedar-se a Tarragona. Però Catalunya està lluny de figurar al mapa de l’energia d’Europa pel gran endarreriment de les infraestructures de generació, inclús a les portes de tancar els reactors nuclears de Vandellós i Ascó, a risc d’haver d’importar electricitat d’Aragó, una altra Comunitat Autònoma que es va posar les piles molt abans, conscient que el vent que bufa a la vall de l’Ebre figura en els mapes de l’energia peninsular i europea. El president Pedro Sánchez ha visitat Puertollano, on hi ha el Centro Nacional del Hidrogeno per reafirmar un full de ruta de l’hidrogen verd.
També va visitar Martorell per donar suport al projecte de Seat, però no ha visitat el complex petroquímic del Camp de Tarragona, el major d’Espanya i un dels més grans d’Europa, a on s’ha projectat la Vall d’Hidrogen de Catalunya constituïda per 160 empreses i institucions amb una inversió estimada de 1.220 milions. Una infraestructura cabdal per a Catalunya de futur incert perquè la seva competitivitat depèn de la disponibilitat d’una energia renovable i de proximitat que per ara no hi ha.
S’està fabricant en aquest moments la cartografia europea i mundial per aquest segle. Els mapamundis dibuixats el segle passat indiquen unes rutes comercials, unes infraestructures energètiques i uns contorns geo-estratègics que ja no existeixen. Els fluxos d’energia al món han canviat, i els mapes també.
