Fa uns dies vaig haver d’anar a Barcelona per tractar uns assumptes.
Enèssima visita a la gran urbe, la city, la capital. És curiós com cada viatge pot resultar únic i tan diferent de qualsevol altre en les mateixes circumstàncies.
Bé sembla poder mirar el món amb altres lents o binocles. Contemplar el que t’envolta amb expectació i curiositat, amb circumspecció o delicadesa.
Com un infant absort en ràfagues de colors, d’infinites escenes d’un conte, la vida desapareix per tornar a renéixer un instant més tard.
Grisor, fum, classe treballadora i vida de barri. Tothom es saluda tot i la frenètica consecució d’actes quotidians. Negocis clàssics, comerços amables i acollidors. Lleugera sensació d’anonimat i familiaritat al mateix temps.
Districtes allunyats, elegants avingudes decorades amb flors i plantes on el passeig és un plaer pels sentits. Antiguitats i botigues selectes, reunions i parcs, petits comerços amb savoir faire i dolçes rialles.
La ciutat s’allunya brollant un altre univers. La vida rectangular i uniforme, l’equivalència de l’hegemonia perifèrica, la populosa nuesa com a parèntesi, com a vestíbul cap a la metròpolis.
Els colors canvien la mirada, el paisatge retoma altres skylines sobtats però el que roman inalterable són els micromóns , el mateix llenguatge i convivències. Les mirades es transformen en una mateixa brisa del racó, del moment, de la singularitat del lloc.
Els barris conformen una teranyina invisible de escenes similars i la gent s’endinsa en el que li és adient. Sense voler formem part d’un escenari, d’una manera de viure i respirar,d’uns colors determinats. Però el que realment ens fa crèixer en vida i experiències és el coneixement de l’altre, l’interès en móns aliens a la nostra propia realitat lluny de la nostra zona de confort.
Què succeeix quan ens endinsem en una realitat que no ens és familiar, agradable o coneixedora?
La rebutgem? Intentem comprendre-la amb empatia i comprensió?
Els colors de la ciutat són els colors de la pròpia vida viscuts en diferents situacions. Som clan, som tribu dins la gran metròpolis, envoltats de gadgets tecnològics i alternant en infinits processos de relacions interpersonals tornem al punt de partida i ens refugiem en el més nostre, en el que no ens fa patir o veure altres prismes fins ara desconeguts.
Tan diferents, tan iguals, amb colors fulgents o esmorteïts, les societats són paradigmes de les pròpies tribus que els humans hi fem d’elles. Un simple passeig per assaborir la bellesa d’uns carrers i adonar-se de moltes semblançes.
Contemplar aquesta realitat amb els binocles de l’aventura, de la troballa de colors que mai havíem percebut… colors de vida.
