Tinc la sensació que ni tan sols tinc dret a escriure sobre aquest tema, perquè l’Eva Piquer, en el seu darrer llibre Difamació, ja ha exposat amb una claredat difícil d’igualar què significa ser denigrat —i ho ha fet des de la ferida mateixa—, de manera que qualsevol comentari addicional sembla irrellevant davant del que ella descriu.
Però Difamació no deixa indiferent. Redacta, amb una senzillesa que fa mal, com qualsevol et pot enfonsar la vida si t’agafa en un moment de vulnerabilitat i et converteix en un blanc fàcil. I aleshores la maquinària s’activa: una campanya constant, implacable, que avança amb la impunitat de qui sap que gairebé ningú no li plantarà cara.
És un llibre breu, però que obliga a mirar-se al mirall. Una de les conclusions més incòmodes és que, potser, tots hem estat còmplices alguna vegada. L’assetjament i la difamació prosperen perquè l’entorn calla.
El problema no és només el difamador o l’assetjador; és l’entorn, que gairebé mai no mou un dit. Tant se val si és bullying a l’escola, mobbing a la feina, en un equip de futbol, en una coral o en un grup de mares i pares: la dinàmica es repeteix. La majoria miren cap a una altra banda. La covardia col·lectiva es converteix en còmplice. No fos cas que els toqués a ells rebre.
És més fàcil deixar-se portar; al cap i a la fi, convé estar bé amb el grup i continuar pensant que som “bones persones” a qui no agraden els conflictes.
Potser alguns de nosaltres hem apartat els nostres fills del company o companya que pateix bullying per protegir-los. Potser hem guardat silenci quan, a la feina, hem vist un tracte injust cap a algú per por de les repercussions. Potser ens hem volgut convèncer que “no n’hi ha per tant” quan, després de dies de difamació, han expulsat un amic del grup, perquè, en el fons, tenim por que ens toqui a nosaltres. I després, per dormir tranquils, ens autoconvencem que potser el difamat havia fet alguna cosa, o que cal escoltar les dues versions de la història…
La por és còmplice, i la indiferència, un aliat del mal. “Abans de destruir algú socialment, primer cal negar-li la humanitat que té, sovint a través d’una campanya de desinformació o menyspreu públic…”, diu Eva Piquer. “La marginen, l’expulsen del grup dels bons; així després la poden assetjar sense remordiments…”, explica en un altre paràgraf. Paraules que assenyalen no només els qui actuen, sinó també els qui callen, i que converteixen la passivitat en una arma tan perillosa com la violència mateixa.
