Les persones de certa edat sentim enyorança de tantes coses que es queden en el record i poc a poc es difuminen. Sento l’enyorança d’aquella casa gran on vaig néixer, amb un jardí ple de flors, amb molts membres de la família que em mimaven, d’aquella llar de foc encesa que engolia espurnes vermelles per la xemeneia, d’aquella cambra on teixia somnis i il·lusions, d’uns pares, avis, germà que em comprenien, d’aquell rudimentari estudi del pare ple de partitures de música i de llibres.
Sento enyorança d’aquells músics que dues vegades a la setmana venien a assajar i de la gran festa de Sta. Cecília, quan la mare s’esmerçava a preparar un bon sopar i treia les millors estovalles i tovallons, coberteria, vaixella i cristalleria que només es posava en els dies assenyalats. I els músics feien tertúlia i em gastaven bromes i em quedava amb el record d’una nit meravellosa.
Sento enyorança duna joventut llunyana amb els pretendents que buscaven la meva companyia i d’aquells balls en els que mai em cansava i pensava ja en el proper. I aquelles pel·lícules que eren una delícia, en el cinema on menjàvem avellanes i cacauets i esperàvem amb il·lusió l’altre diumenge per gaudir amb una pantalla on s’hi teixien somnis.
Fa temps vaig perdre pare, mare, germà i en poc temps m’han abandonat cosins, amics i amigues que eren com germans; i això em fa reviure una enyorança d’uns temps passats i feliços que només resten en el record.
Miro enrere i no tinc quasi res del que tenia, quan no apreciava que la felicitat estava en mi i m’enfadava per la més mínima fotesa. Llavors no copsava que el benestar era només meu, sense saber-ho, i no em creia del tot feliç, quan ho tenia tot. És amb la pèrdua de tantes coses enyorades quan t’adones del valor del que ja no tens i no pots recuperar-ho. I ho enyores i voldries tornar a començar per adonar-te’n i sentir-te plena.
Ara la vida, en la vellesa, és molt diferent. Tinc dos fills meravellosos. Ells ja tenen el seu niu i encara que s’ocupen constantment de mi, a vegades sento la fiblada de la solitud i enyoro aquells infants que eren ben teus, quan els acompanyaves a l’escola, quan els ajudaves amb els deures escolars, quan procuraves que no els faltés de res, quan jugaves amb ells, quan en família anàvem tots junts de viatge i gaudíem de tot plegat, quan les seves malalties eren la teva preocupació, quan la seva vida anava creixent al teu voltant.
La vida passa i les vivències queden enrere però no puc deixar de sentir enyorança per tot el que he viscut i s’allunya; i em resisteixo a que el temps ho desplaci tot cap al racó de l’oblit.
