Malcolm Gladwell és l’autor d’un llibre que va ser un autèntic best-seller als Estats Units. El seu títol, La frontera de l’èxit (2000). L’autor estudia com alguns fenòmens de masses, com ara la moda d’anar en patinet, l’interès per comprar determinats productes com els mòbils o desenvolupar conductes com fumar malgrat les campanyes institucionals en contra, s’entenen no tan sols gràcies a l’èxit de les campanyes de màrqueting sinó sobretot per l’existència d’una mena de contagi social, com una epidèmia. A l’obra se’ns diu que hi ha com uns virus la difusió dels quals actua en tres àmbits: persones que coneixen molta gent, qui es dedica a difondre el missatge i per últim els venedors. El propi autor reconeix que no és un estudi científic sinó una manera d’explicar un fenomen de masses en el que es barregen elements psicològics, sociològics i mèdics.
Aquest llibre em sembla útil per comprendre el perquè de les modes, com una tirania del context vital, que ultrapassa les persones concretes. Avui, moure’s per Barcelona és una autèntica tortura per als vianants, víctimes d’un allau d’aparells que sota l’argument de protegir el medi ambient i afavorir la mobilitat causen estralls en el dret a la llibertat ambulatòria. El desgavell provocat per l’incivisme de massa ciclistes, conductors d’andròmines, patinets i aparells que no en sé ni el nom que tenen és un autèntic atemptat a la intel·ligència. Quan critico aquestes conductes no defenso cotxes ni motos, que també tenen la seva lògica caòtica, en part fonamentada en la potenciació sense fre de valors lligats a la testosterona.
Cal tornar a l’urbs, a la civitas, producte d’un ordre racional i convivencial, que permeti el bé comú dels veïns. Avui moltes viles i ciutats del nostre país es troben profundament desordenades mentalment i física, perquè la situació se’ls ha escapat de les mans a polítics i “aristotècnics”. EL súmmum és fer carrils bici sense bicis i expulsar els cotxes privats per raons ideològiques, sense substitució. Pura generació de malestar, sense alternativa. Tracte excessivament inhumà. Així no. És un desastre.
La campanya endegada per l’Ajuntament de Barcelona afirma que “Les voreres són per als vianants”. Pura lògica, que mai hauria d’haver deixat de ser així. No estem jugant. Cal que deixem el màrqueting i anem a la cura de les persones, en especial les més febles, de veritat. No ens deixem despersonalitzar per campanyes institucionals de l’obvietat després de generar el caos existencial.
El llibre que comentava en començar és útil per reflexionar sobre les respostes que hom dona a les demandes socials, i perquè el més fàcil és dir sempre que sí de manera “políticament correcta”, encara que no es donin unes condicions factibles. A més, les multinacionals i els anunciants se les saben totes per tal de vendre i aconseguir els seus objectius, condicionant les formes de la vida social, afectant fins i tot sentiments i la creació de necessitats com una mena de virus.
Crec que hauríem de ser més conscients de la situació que estic descrivint. I els responsables púbics exigir el compliment de normes de seguretat, i no deixar ni un minut que la vida a la ciutat sigui com una selva. Vull recordar que els patinets elèctrics en concret han provocat en aquest any 2018 uns 273 accidents amb ferits a 44 grans ciutats de l’Estat, i que 203 vianants han estat atropellats per patinets elèctrics (vegeu Ara, 14/12/2018, p. 18). Després del desgavell, la Direcció General de Trànsit prepara una normativa per tal que aquestes màquines no hi vagin per voreres i no superin els 25 km/h. Curiosa concepció de la gestió de l’espai públic, el qual una vegada més veiem com no és ni ha estat mai “neutral”.
