Dijous
No sé fins a quin punt ens conformaríem que la Independència comportés un grau més alt encara de dilució de la llengua. És cert que el grau de coneixement del català ha millorat molt els darrers 30 anys i ara segurament no deu haver-hi ja ningú que no el sàpiga -ja sé que una altra cosa ben diferent n’és l’ús social. S’ha avançat molt, sí, però els models de llengua que s’imposen són cada cop més neutres i més intercanviables amb l’espanyol. No entenc tots aquests que surten ara, molt honorables inclosos, que asseguren que el castellà serà també oficial. Ho trobo masoquista, la veritat. Jo no m’hi conformo. No em conformo que la llengua, que ho ha estat d’imposició, continuï essent oficial a partir del moment de la llibertat. I aquí sí que Espanya no hi té res a veure i som nosaltres mateixos els qui hauríem d’evitar el que històricament ha passat amb tots els països que se n’han independitzat. Que han acabat tots convertits en allò que podríem dir-ne repúbliques bananeres. Països pobres. I amb l’espanyol com a llengua. Sí, em faria molta mandra i molta vergonya. De llengües, que n’hi hagi tantes com es vulgui i calgui. I que se’n sàpiguen com més millor. Però una d’única com a oficial. Tot el que no sigui això és dilució i mort del català. Tret, és clar, que no es tracti tot plegat de cap tàctica maquiavèlica.
Divendres
Taurons i depredadors, estraperlistes gairebé, de les escorrialles de tota aquesta època de diner fàcil i de sotamà. El diner és important, però no ho és pas tot i menys si resulta que és fàcil. És fum el diner fàcil i no serveix de res excepte per acabar de podrir-ho tot. Època de desil·lustració tal com un dia hi hagué la de la Il·lustració. Època de desprestigi de tot el que sigui saber i cultura. I ara tothom parla de trampes i de diners. Perdérem la religió a les escoles i deixàrem de llegir la Història Sagrada, tan amena i instructiva d’altra banda. Proclamàrem també, ja fa temps, la fi dels prestigi de les Lletres i de les Humanitats en general. L’home ben bé sense atributs. Penso en Musil i en les seves paraules als Apunts sobre els tipus de Coneixement(1918). La literatura com a terreny de reacció de l’individu envres el món i envers els altres individus. El món dels valors, el món de les reaccions ètiques i estètiques, el món dels ideals. Sí, la literatura fa els lectors persones capaces de gaudir més la vida que els ha tocat viure, o en tot cas de suportar-la més bé. Res a veure amb la facilitat. Cal fugir de tot allò fàcil tal com es fuig de la pitjor de les malalties. No hi ha cap mèrit en res que resulti fàcil. ¿Quins són els ideals d’aquesta nostra societat d’avui? Res no és fàcil. Ni la impassibilitat. Ni la cultura, que hauria d’entendre’s també com tot allò que fa que la vida valgui la pena de ser viscuda. I no el fons tan profund d’aquest pou on ara som instal·lats.
Dissabte
La ruleta russa és aquell joc macabre en què els participants es disparen al cap amb un revòlver que només duu una bala a la recambra. Corrupció del joc i de la vida. A El Caçador (The Deer Hunter, Cimino, 1978) es juga a la ruleta russa, però no pas per gust. No és, aquesta, una pel·lícula que es pugui explicar, no, i el que cal és veure-la. Veure-la sense presses, sense que a l’horitzó immediat hi hagi res d’urgent a fer. Són 3 hores de tensió emocional i de freqüent humiteig dels ulls. Cine líric, libèrrim, turmentat, admirable i dolorós viatge d’amistat i mort, d’amor i d’infinita desesperació, cine de pèrdua i de derrota. I també potser d’impotència. I tant és que sigui una pel·lícula del 1978. No he tingut la sensació que el temps hagi passat per a ella. Bé, sí, és clar, no hi havia mòbils ni tecnologia digital, d’acord. Però les coses de què parla i les coses que ensenya i mostra són coses que importen sempre, amb tecnologia o sense: la dificultat de l’amistat, l’absurd de la guerra i la certesa de la mort. I aquest halo de pessimisme que ho envaeix tot malgrat les festes, les bromes, els casaments i les riallades de l’inici. La indulgència i el perdó. El cèrvol que sobreviu perquè així ho decideix el suposat caçador, que més aviat m’apar un caçador d’ànimes. I la mirada compassiva del director envers les seves criatures, grandíssims De Niro, Savage, Cazale, Dzundza, Walken, i una joveníssima, guapíssima i encantadora Meryl Streep. Però sobretot el talent, la humanitat, la contenció i l’elegància del personatge de De Niro. Hauria volgut, de vegades, no haver-lo hagut de seguir al llarg de la seva odissea física i íntima. La fragilitat de la raó i la taula parada de la conclusió. El Caçador com a portaveu del dolor i de la consciència d’Amèrica en relació a tot el que passà a Vietnam. I a tot el que comportà. 178 minuts amb el cor encongit. I God Bless America, tot i així! Amèrica, Israel i el Vaticà.
Dimarts
Contra l’esperit col·lectivista que es menja l’individu. A través dels segles hi ha hagut homes que han fet les primeres passes per nous camins armats tan sols amb la seva pròpia visió. La persona que diu que estima a tothom i que se sent a casa seu arreu del món és la que veritablement odia la humanitat. Perquè no espera res dels homes i, per tant, cap forma de depravació no la pot indignar. I és que no hi ha res que li sigui regalat, a l’home, damunt la terra. I tot allò que necessita ha de ser produït i aquí s’enfronta a la seva alternativa bàsica. Tan sols pot sobreviure d’una de les dues maneres següents: a través del treball independent de la seva pròpia ment, o bé com un paràsit alimentat per la ment dels altres. El creador origina. El paràsit copia i viu del préstec. El creador s’enfronta tot sol a la naturalesa. El paràsit s’hi enfronta mitjançant un intermediari. La preocupació del creador és la conquesta de la naturalesa. La preocupació del paràsit és la conquesta dels altres homes. Fa falta saber triar. Fa falta triar la llibertat de l’individu que és tot allò que ha fet gran Amèrica i el món lliure i civilitzat.
Fragments extrets de El Manantial (The Fountainhead), d’Ayn Rand (1943), i convertit 6 anys després en pel·lícula (King Vidor, 1949). Gran discurs final de l’arquitecte-constructor tot i que la sensació és que Gary Cooper no l’acabà d’entendre. Vespre d’ahir al canal 8. Per sorpresa. No tenia ni idea que la feien. Insubornables als designis de la xusma i de la col·lectivitat.
Dimecres
El President Mas, parlant de la situació general dels joves, afirma que ara no hi ha tant d’abandó escolar prematur i que més joves acaben amb èxit l’ensenyament post-obligatori. Diu, també, que una millor base formativa els concedirà feina de més qualitat i més ben remunerada. I, encara, que, si al llarg dels anys bons haguéssim tingut una millor formació, ara no tindríem un atur juvenil tan elevat. Potser és cert tot això. No dic pas que no. Ara: a banda que moltes vegades no hi ha ganes de treballar i molts prefereixen fer de paràsits, jo no acabo de veure que el sistema educatiu o d’ensenyament sigui millor ara que fa uns quants anys, els anys bons que diu el President -no sé si d’estirar més el braç que la màniga se’n pot dir res de bo. No ho sé veure. I s’ha de tenir en compte, a més, el rigor a l’hora de qualificar. O, dit d’una altra manera, l’absència de rigor. Se’n parla molt poc, d’aquest fet, però el cas és que les notes s’inflen. I no pas poc. S’inflen molt més ara que fa uns anys. Com més ha anat més s’han inflat i els llibres de qualificacions i d’escolarització s’han convertit en una mena d’aparador dels centres educatius, públics i també privats. I la base formativa de què parla el President ha de ser justament i precisa això mateix, la base. És a dir, Lectura i Matemàtica. Cada dia. I la Música. Són aquestes les bases de la formació de les persones i dels ciutadans del futur. El que no hi ha manera de saber és si, encabat, les ocupacions professionals seran o no més ben remunerades. Aquest és un afer que depèn d’altres factors. De fixar les bases de l’ensenyament veritable en depèn, però, l’endreça del país, tan urgent. ¿O és que per ventura no havíem quedat que la crisi no és tan sols econòmica?
