Viatjant pel Bages per la carretera que uneix Manresa i Berga, el veig alt i desafiant al cim de la muntanya. Un lloc estratègic per dominar el paisatge des de la talaia on podien observar a l’enemic quan s’atansava i fer-lo recular per no ser atacats.
Sempre m’havia cridat l’atenció aquell castell altiu, d’estructura sòbria que a més de mirar a la terra semblava que s’enfilava cap al cel.
El poble de Balsareny als seus peus, el Llobregat amb la marxa tranquil·la camí del mar. Uns pescadors amb botes d’aigua pescant dins del riu i un paisatge quasi idíl·lic.
La fortificació, ja datada el 951, d’estil gòtic civil català.
És agradable en una tarda primaveral deixar-se caure pel castell, del qual en són propietaris els marquesos d’Alós. La fortalesa té una gran història però el que m’interessa és perdre’m dins del recinte i deixar-me portar per la fantasia. Penso que en aquestes pedres hi van deixar petjada Guifred de Balsareny, el seu fill Guillem, que substituí l’abat Oliva com a bisbe de Vic i la seva neta Guisia, que es casà amb el comte de Barcelona Berenguer Ramon I.
Té dues plantes. La inferior està estructurada al llarg d’un pati, envoltat d’una galeria amb cambres destinades a servidors, el celler amb una tina, les quadres i la masmorra. A la superior s’hi accedeix per una escalinata on hi ha cambres, salons i cuina. També té una bonica ermita.
Contemplant el gran saló penso que els senyors medievals vivien amb exigües comoditats respecte a nosaltres. El castell és bonic per visitar-lo però les estances són fredes, sense cap mena de comoditat. Puc imaginar-me a dames i cavallers, vestits de l’època, passejant o fent reunions pel castell, mirant pels finestrals com queia la neu i enfredorits dins les pedres mil·lenàries.
Balsareny és conegut també per St. Antoni Abad i pels seus famosos Tres Tombs, quan
genets cavalcant amb els seus cavalls pugen al castell a gran velocitat. La visita al castell és rememorar uns temps tan llunyans que fugen de la nostra memòria. Actualment no és possible viure com aquells anys que moriren fa molt temps. Uns anys difícils, sense comoditats, ni calefacció, ni electricitat, ni telèfon però amb uns homes grans que sense medis aixecaran pedra a pedra un edifici que mil anys desprès continua en peu i en perfecte estat, desafiant guerres, tempestes, incendis i que roman com un mirador fantàstic dalt de la muntanya, sobrevivint a les poderoses colònies textils de les quals resta només una ombra que es dilueix a poc a poc.
