Que l’amable lector m’ho perdoni si avui parlo de coses que tots els catalans saben més que de sobres. Però no resisteixo la temptació de “valorar” com es mereixen algunes de les “joies” que ens han presentat darrerament alguns integrants del govern “y provincias adyacentes”. Si tot plegat no tingués conseqüències greus i fos només una qüestió d’escenificació teatral d’un autor una mica tocat del bolet, hom podria dir fins i tot que dir bajanades monumentals sense envermellir de vergonya també pot ser un art que no tothom domina. Però pensar que la gent que les diu és la que governa el país al que encara estem lligats fa esgarrifar. Mirem-nos-en només un parell; no gaires, sinó se m’indigestaria el dinar de tota la setmana.
Abans, però, una altra temptació que no resisteixo és la de posar-hi al davant, com a contrast lluminós i de gran actualitat, uns versos magnífics del nostre gran Pere Quart (del seu volum “Poesia empírica”). Ja el 1980, amb el títol “!Altra política llur” i parlant dels polítics espanyols (“Estadistes? Dos per cent.”) hi deia entre altres coses: “Puix la política és l’art / de governar malament / un poble encara en retard / per culpa de bous i creus / i de reis galifardeus.”
Són versos que es poden paladejar com si haguessin estat escrits la setmana passada. En canvi les “perles” caigudes de la boca “d’estadistes” com els que satiritzava el nostre poeta, fan ennuegar, per no dir-ne una de més grossa. Comencem pel millor practicant espanyol del “!tancredisme” polític (és a dir bellugar-se tan poc com es pugui): el Sr. Rajoy. Don Mariano va dir, fa cosa d’un parell de mesos, que el desig d’independència dels catalans anava “contra l’evolució natural del món”. És el que passa amb el saber mig paït: en voler aplicar-lo hom pot quedar ensenyant les vergonyes mentals. L’home volia dir, a ben segur, que cada vegada es tendeix més a que els estats s’uneixin, que no pas que es divideixin (deixant de precisar que no és que s’uneixin sinó que fan pactes diversos segons els interessos que siguin coincidents). Però si Don M. no l’hagués engegada sense engaltar i (com diuen els alemanys) “abans d’obrir la boca hagués conectat el cervell”, potser hauria caigut en el fet que l’evolució política del món (dir-ne “natural” fa tuf de dogmàtic) no segueix una sola direcció sinó que en segueix diverses al mateix temps. I una d’elles és la correcció de disbarats històrics produït per guerres, per combinacions dinàstiques i per colonialismes de tota mena, que no tenien res a veure amb la voluntat dels pobles afectats. Aquesta correcció està ben lluny d’haver-se acabat, i el cas de Catalunya és immers de ple en aquesta evolució, com tots sabem a casa nostra, però ningú no en vol saber res més enllà del Cinca.
Poques setmanes més tard, Don M. va dir en una sessió del Senat (aquesta cambra, de la que ningú no sap dir quina utilitat té): “,,,ni ataco el catalán ni maltrato Cataluña!”. Amb aquesta incapacitat de valorar l’acció del seu govern (o amb aquesta capacitat de deformar la realitat, com vulguin) és de suposar que el memorial de greuges presentat pel govern català el considerarà només com la guilladura d’uns quants perepunyetes, perquè ell no maltracta Catalunya. No senyor! “Faltaria más”! El que passa és que ell se l’estima tant que vol ajudar-la a ser més perfecta, a treure’s del damunt algunes noses inútils, com per exemple aquesta llengua que pot passar si es tracta de fer fulls parroquials o de cantar caramelles, però a la que ni al batxillerat ni a la universitat no se li ha perdut res. O aquesta fal·lera de voler dir-se “nació” quan, com tothom sap que de nació només ni ha una: Espanya, que ja des de fa dos o tres mil anys (no quedem per mil més o menys) ja és “una y grande” (de “libre” el seu poble no ho ha estat mai).
Per no quedar-se enrere en aquesta mena de competició de jocs dels disbarats, diverses “figures” dels partits espanyols, entre altres el Sr. Bono i la Sra. Sànchez Camacho han proclamat des de la seva trona que la consulta popular que volen fer els catalans seria antidemocràtica. Per aquest camí encara diran que el Papa Francesc és un heretge i que té l’infern segur. Quina trepa! Com ha aclarit fa poc Miquel Roca, no es pot dir ni tan sols que la consulta fos anticonstitucional i tot només és qüestió d’una inexistent voluntat política. Però dir que preguntar a un poble com prefereix d’organitzar-se políticament (que és l’esséncia de la democrácia) sigui antidemocrátic només es pot qualificar d’ignorància o (molt més probable) d’una cara gruixuda com una pell d’hipopòtam.
I a mig octubre, la senyora de les tres esses (Da. Soraya S. de S.) després d’una estada de només un parell d’hores enmig dels senyors del Foment de Treball, dels que tothom sap de quin peu calcen, en arribar a Madrid va voler proclamar la bona nova “urbi et orbi” i va dir que a Barcelona “no hi havia vist independentisme”. És clar que no. Si hom entra a una botiga de vetes i fils, no hi trobarà ni lluç ni costelletes de xai. I encara va quedar més retratada quan, parlant del moviment independentista i sobretot dels que hi van al davant, va dir: “Són processos que, després, els que els promouen no saben ni tan sols com tancar ni com acabar”. Ostres! A Catalunya prou ho sabem tots, des de l’Artur Mas i l’Oriol Junqueras fins a l’avia de noranta anys que es va arrenglerar amb altres a la Via Catalana. És a Madrid, on no saben ni com acabar ni com tancar el procés que va començar el 1714 i que no han estat mai capaços d’encarrilar assenyadament i humanament. Han maltractat Catalunya tant com han pogut i Don M. no és cap excepció. L’han calumniada devant de la seva pròpia població i ara es troben agafats per les seves pròpies mentides seculars i per les seves limitacions de personatges, o bé mediocres, o bé ofuscats pels prejudicis creats des de segles.
Allò que és seriós és el perill de que gent així, incapaç de veure el món tal com és, que només el volen veure com ells el voldrien, actuï en un cas extrem de manera completament irracional, sense fer cas de si són ells mateixos els que enfonsin el seu propi país amb la seva ignorant arrogància. Preveure-ho i saber com s’ha de reaccionar per part nostra, és una tasca imprescindible en aquests mesos vinents, des del govern de la Generalitat fins a cadascú de nosaltres.
