Habitualment llegeixo articles d’opinió, les creacions d’aquest tipus de gènere periodístic sempre solen despertar-me interès, sobretot d’acadèmics, ja que més enllà de les conviccions personals dels seus autors i el seu marge per fer judicis de valors, també aporten dades i arguments. I dic això abans que tot, perquè el catedràtic de dret constitucional, Francesc de Carreras, al seu habitual espai a La Vanguardia va fer a (“El mito de las balanzas fiscales”, 03/VII/2013) tot el contrari. Normalment el llegeixo i en qüestions relatives estrictament al dret constitucional, hi puc estar-hi d’acord, malgrat que no m’agradaria. Però el que deia De Carreras aquí, a més a més que ja fa temps que esta superat per acadèmics d’hisenda pública i casualment desmentit des del dia anterior a El País pel catedràtic d’economia i també col·laborador de La Vanguardia, Guillem López i Casasnovas a l’article (“Balanzas fiscales: las verdades del barquero, 02/VII/2013), el que escriu en aquest article esta impregnat de dosis d’engany. De fet, si es llegeixen els dos alhora, m’atreviria a dir que s’estableix perfectament un diàleg socràtic amb perdó del Plató que ens ha arribat als nostres dies, i del Sòcrates d’aquest text.
El Govern espanyol elabora les noves balances fiscals, només un cop les van publicar, i De Carreras manifesta que“En efecte, debatre prenent com a base un informe que es considera seriós delimita l’àmbit de la matèria que es discuteix i estableix unes regles mínimes sobre els arguments a utilitzar. Potser per fi els ciutadans podrem orientar-nos sobre un concepte tan confús com és el de les balances fiscals, que a Catalunya ha donat lloc a l’eslògan xenòfob, el d”Espanya ens roba” i a la teoria de l’”espoli”, frívolament utilitzada per tants insensats”. Resulta curiós que abans de sortir publicades, el catedràtic de dret constitucional, ja les doni per serioses. Abans de veure el perquè, López i Casasnovas al seu article avisa que “El debat de les balances fiscals és polític, no tècnic. I no crega qui tinga un disgust per aquest motiu que el podrà defugir amb discussions desorientades en torn a ‘diversos mètodes alternatius’ i ‘ball de xifres resultants de diferents enfocaments’, com si fossen tots ells ‘vàlids i capaços de derivar un saldo a conveniència’”.
De Carreras, desprès d’explicar el flux monetari i el flux benefici, sutilment posant a discussió la validesa dels dos càlculs mitjançant l’exemple de la inversió estatal que va suposar l’AVE entre Barcelona i Madrid amb el sorneguer encís de baixa volada “(o entre Madrid i Barcelona, escullin vostès)” es pregunta i respon: “Quin d’aquests dos exemples és el més realista? No hi ha cap dubte, em sembla a mi, que el segon” i tot seguit entreté el lector amb el traçat de l’AVE, punts d’enllaç que condueixen a altres vies de diverses regiones y províncias, el futur enllaç amb Europa … de la tardança, dels problemes de connexió que existeixen no cal parlar-ne i millor que ens oblidem del corredor mediterrani amb aquest tros d’AVE! Però això no és el millor, perquè es torna a preguntar: “No repercuteix també, per entendre millor el món en què vivim, en l’economia del Japó, ja que el tram de l’AVE Barcelona-Madrid facilita el transport de passatgers i productes japonesos, i incentiva les seves empreses inversores, amb la consegüent repercussió en la indústria, el comerç i el turisme, d’aquí i d’allà?”. Sorpresa. Aquí sí que el deliri no-nacionalista ja comença a ser preocupant . No perquè ara resulti que l’AVE siga més transitat per japonesos que la Sagrada Família i perquè mentrestant els homes de negocis seuen, les operaries els serveixin sake vestides de gueisha. Sinó que perquè De Carreras ja ens ha colat als lectors un exemple concret i escollit intencionadament, ni la pregunta que es fa i la decisió de quin mètode és el més adient per respondre-la. Mentrestant, com el millor triler de la Rambla ens venia la xarxa viària centralitzadora i deficitària amb viatges a regiones y províncias de España amb sabor japonès per als que ja han passat de l’estadi naranjito al de ciudadano del mundo per acabar fent d’aquest exemple concret, la veritat que tomba el càlcul de les balances fiscals amb l’enfocament flux monetari, dient que “Només una visió provinciana de la realitat pot considerar que té sentit un càlcul de les balances fiscals entre l’Estat i les comunitats autònomes pel mètode del flux monetari i no pel flux benefici”.
Mà a la cartera perquè en López i Casasnovas, per seguir amb el seu article, afirma que “En realitat, hi ha un sol mètode vàlid en funció de quina siga la pregunta que s’intenta contestar amb el càlcul. Ni un és correcte ni l’altre erroni, sinó que responen a preguntes diferents. No són tampoc mètodes substitutius: si en tot cas complementen visiones i certament satisfan pretensions diferents. El interès que reivindica Catalunya amb l’estimació de balança fiscal no és la d’identificar al receptor últim de les càrregues i beneficis de l’actuació fiscal sobirana i única de l’Estat, com pretén l’enfocament d’incidència flux benefici. El que sol·licita el Parlament català és valorar quin seria el romanent fiscal si la despesa que impacta directament al seu territori (els fluxos monetaris) ho assumís Catalunya des de la recaptació realitzada a partir de les seues pròpies bases imposables. I això sense ignorar quines partides de despesa estatal no imputades al no ser territorialitzables s’hauran d’assumir en detriment de dit saldo.”
De fet al mateix De Carreras se li escapa o reconeix amb la boca molt repetita que l’enfocament flux benefici “és molt més difús” i com va dir el Conseller Mas-Colell, amb el flux benefici, fins i tot el Prado ens beneficia a tots igual. O com diu López i Casasnovas:“La dificultat més gran del càlcul prové, contràriament al que s’argumenta, de concebre les balances en termes de la incidència última dels fluxos en el benestar dels individus. L’enfocament flux benefici requereix múltiples hipòtesis i supòsits, i mètodes més ambiciosos- encara que espuris- que els de l’enfocament monetari, centrat en l’assignació territorial dels ingressos i les despeses.” I malgrat que sembli gairebé a la carta, es pot considerar igual de vàlid. Tots entesos així. Però el dret a saber, i més essent professor, el tenim tots els catalans, la veritat o l’aproximació a ella, perquè el que ha donat lloc a l’eslògan segons vostè “xenòfob”: “Espanya ens roba” i a la teoria “frívolament utilitzada” de l’”espoli” no són ni la xenofòbia, ni la frivolitat, ni la imaginació, ni ”una visió provinciana de la realitat”, sinó que un càlcul que com reconeix és menys “difús” que el que acaba colant als lector com a únic.
Es podria entendre que De Carreras, com a acadèmic, encara que no d’economia, demanés el càlcul de les balances fiscals mitjançant els dos enfocaments o fins i tot, per la seua tendència de naranjito i ciudadano del mundo posés èmfasi en el flux benefici, però no, va més enllà, en aquest article manipula al lector fent el triler i venedor de viatges, i menteix quan afirma que el Govern de la Generalitat fa els càlculs amb el flux monetari per “visió provinciana” i no diu que també calcula les balances amb el flux benefici. Les últimes són del 2010 i presentades fa pocs mesos. I el que ja provoca pena per mendicitat intel·lectual i/o cabreig per la seua alegria en les futures balances fiscals de Montoro, és la seva sentència final:“atesa la demagògica campanya de propaganda dels nacionalistes catalans, que ha estat efectiva malgrat les seves fal·làcies, crec que és un encert del Govern central subministrar, a efectes de transparència, càlculs oficials”, ja que calculades amb el flux benefici i venint de l’Estat, és probable que als catalans, fins i tot ens toqui posar diners per massa beneficiats. Pregonades estan les properes balances del Govern espanyol.
El professor de Carreras hauria de seguir el consell del Professor López i Casasnovas: “No es subroga l’acadèmic en el prejudici polític i vestisca a la mona de la seua particular seda per justificar-ho”. Valdria la pena que deixés de fer demagògia que per a això ja va fer a mesura el seu deixeble Albert i es dedica a seguir el consell, posar-se la toga, birret i medalla de catedràtic de dret constitucional, amb tots els respectes que es mereix, i limitar-se a saber del què parla si no vol acabar desacreditat. O a anar de vacances amb l’AVE per les regiones y províncias, que en poc esforç guanyarà molts adeptes sense haver de mentir i deixarà que puguem escoltar als professors.
