(Altra vegada l’Albert Jané ens regala nous i magnífics aforismes, en els que posa un mirall irònic davant de molta gent, una ironia sempre aguda, però mai feridora. En Jané fa els 95 per l’agost. Confiem que encara pugui obsequiar-nos força temps amb la seva amable saviesa. P.Grau)
Que un vagi carregat de males intencions no vol dir, necessàriament, que sàpiga què li convé més.
Sovint desideologitzar vol dir ideologitzar en sentit contrari.
Qui quan ha de parlar calla és perquè té cua de palla.
Es pot tenir el cap a un altre lloc i tocar de peus a terra.
El dret a parlar incorrectament, que alguns reivindiquen, no exclou, com també pretenen, el dret a parlar correctament.
Hi ha peixos que es porten l’oli, però també n’hi ha, cosa pitjor, que es porten el vinagre.
Que s’alegrin que no ho trobem no vol dir pas que sàpiguen on és.
La ridiculesa ens sol·licita una mirada de complicitat que no li hem de concedir.
L’ordinador se sent inquiet i incòmode voltat de tants llibres.
Les ales del temps tenen les plomes negres.
Qui només pensa en el demà desaprofita l’avui, qui somnia en les promeses deixa escapar la realitat.
De plagiar no en sap tothom i de triar el que és digne de plagi encara menys.
A la nit la música bona encara ens produeix més goig, i la música dolenta encara ens sembla més intolerable que de dia.
Hi ha qui s’equivoca encara que no tingui boca -és a dir, que no la faci servir.
Atribuint-lo a un personatge imaginari podem dir qualsevol disbarat impunement.
Qui és original i, alhora, aconsegueix de passar desapercebut és dues vegades original.
N’hi ha molts que volen i dolen, però també n’hi ha que dolen i no volen que sigui dit.
De totes les coses que sabem n’hi ha que sabem com les sabem i n’hi ha que no ho sabem.
A vegades qui arriba a misses dites no sap el que s’ha estalviat.
En algunes ocasions els enemics de fora, sense voler-ho ni saber-ho, eliminen els enemics de dins.
Et demanen que els escoltis, ho fas de bon grat, i et comencen a fer preguntes.
Hi ha camins secrets que no menen enlloc.
Si un es queixa dels greuges que ha rebut s’exposa a un seguir de justificacions que són pitjor que els mateixos greuges.
Exposar una malaltia o una molèstia no vol dir, necessàriament, queixar-se’n.
N’hi ha que tenen carnet de primera, però no saben de què.
Ès més fàcil fer veure que es mira que fer veue que s’escolta.
N’hi ha que no tenen res a dir però saben formular objeccions a tot el que diuen els altres.
