L’ésser humà configura la seva existència edificant-la sobre la seva comprensió d’ell mateix, de l’home en general i del món. Les actituds bàsiques i radicals d’una dona o d’un home madurs responen a aquesta comprensió, i d’ella en deriven el criteris pràctics que guien les decisions que configuren la seva vida i sobre els quals es forja la seva personalitat.
Confegir les pròpies respostes a les qüestions bàsiques de l’existència humana es presenta com una tasca ineludible i apassionant que cadascú ha de bastir a partir d’un esforç intel·lectual noble i lleial, i també a partir d’una raó pràctica i un comportament moral que no traeixi la pròpia consciència i el respecte pels altres, entesos com un altre “jo”; és a dir, a partir de la integritat moral i la coherència.
En base a aquestes conviccions la persona elabora les respostes i compromet la seva llibertat en les diferents situacions que es presenten tot al llarg de la seva existència. Així, doncs, la comprensió personal sobre l’existència humana i el món es constitueixen com a un element fonamental tant des del punt de vista intel·lectual com existencial.
Per tant, la defensa convençuda d’aquestes conviccions personals resulta un corol·lari. Podem parlar de radicalisme en aquest sentit? El radicalisme és la defensa i exaltació d’unes idees menystenint les altres, atacant-les o prohibint-les. En canvi, la radicalitat en la defensa de les pròpies conviccions no és més que l’exteriorització del propi convenciment, sempre respectuosa amb els altres i que, a més de ferma, pot ser amable.
Pot interpretar-se com a radicalisme la defensa de l’honor, la vida, la justícia o la pàtria? Algunes veus acomodatícies (o interessades?) pretenen titllar d’extremisme la posició ferma en la defensa de la sobirania i els drets nacionals. Però la radicalitat de la convicció insubornable no té res a veure amb el radicalisme. La defensa coherent de les pròpies conviccions té, a més, una força que arrossega els dubtosos i pusil·lànimes. Sí, hem de ser ferms en la defensa dels ideals: hi ha línies vermelles que no es poden traspassar, doncs afectarien el nucli més íntim i bàsic de la nostra personalitat i de la nostra existència.
