Incidir en l’opinió pública és el que pretén l’opinió publicada. És per això que s’intenten generar marcs mentals a través de relats que forcen interpretacions de la realitat, s’ometen parts importants dels fets, es treuen frases de context i se’n fa grans titulars, en definitiva s’intenta que actors -autoritats en el seu camp- diguin el que d’altres volen que diguin encara que hagin dit el contrari. Tergiversar la veritat i recaragolar arguments d’altres -o els mateixos fets- va en contra de tota ètica periodística però és un recurs de la vella escola, molt recurrent. Terrorisme sense víctimes, rebel·lió sense violència, cares d’odi imaginades, etc. Tot plegat, o mentides o mitges veritats.
El cas és que hi ha una altra fórmula que també hem viscut a casa nostra i que potser encara és més efectiva, menys matussera si es fa de manera astuta. Es basa en el fet d’aflorar debats vells però recurrents de forma interessada per intentar desviar l’atenció o generar animadversió contra quelcom que pot laminar la capacitat de control per part dels que sempre l’han tingut.
A tall d’exemple, durant el segon govern d’esquerres -el tripartit de Montilla- el llavors conseller Juan Manuel Tresserras va plantejar una llei del Cinema amb la pretensió que la meitat dels films estrenats a Catalunya fossin doblats en català i l’altra meitat en castellà. Intentant normalitzar lingüísticament l’oferta cinematogràfica. Doncs bé, va sorgir del no-res un debat que va intentar imposar-se -val a dir que sense massa èxit- en el que es titllava d’incultes als espectadors de cinema doblat. El que molava eren els subtítols llavors. Curiós que després de 50 anys de cinema en castellà tot de cop i quan algú intentava adequar-ho a la realitat lingüística del país sorgís aquesta necessitat imperiosa de “posar-nos al dia” i canviar el doblatge pels subtítols.
Aquest últim és un exemple bastant prosaic i simple però n’hi ha de més recents, que de fet encara són ben vius, i molt més lesius.
A Catalunya va governar amb mà de ferro i guant de seda -en paraules de Miquel Macià- Jordi Pujol durant molts anys, que tenia una estructura institucional i una de partidista ben afermades. Dècades va durar. Quan això era així ningú -o una minoria molt minoritària- deia que “els partits són un desastre”, “els partits no serveixen per a fer la feina que els hi encomanem”, etc. Amb la desqualificació del “3%” i la corrupció que amarava tot Convergència es va començar a gestar -no era pas nou- el “rum rum” d’intentar fer creure el “tots són iguals”. Un repartir a tort i a dret per a treure’s pressió a si mateix repartint-la entre els altres tot sabent que, els “altres”, no “tots són iguals”. En paral·lel, mentrestant, s’ha anat canviant la marca una vegada i una altra, naufragi rere naufragi i apel·lant constantment a la unitat amb la intenció d’eliminar del tauler un possible rival electoral que s’engruixia a mesura que l’espai post convergent s’anava trencant. A cada crida a la “unitat”, una nova escissió i un nou canvi de nom. L’última fou “la Crida”, una “plataforma” que pretén presentar-se a les eleccions però que va repetint que “no és un partit” -oxímoron, en realitat-. Astúcia de la bona: dir durant anys que els partits no serveixen per crear una “plataforma” que és un partit però dius que no ho és, jugada mestra mentre intentes fer creure a tothom que és un “anhel del Poble”.
Debats “espontanis” com a cortines de fum. Estarà bé no oblidar-ho quan comenci a escoltar-se -en boca d’ínclits opinadors de l’espai que ho havia manat tot- que els mitjans de comunicació públics no haurien de tenir consells d’administració on hi hagi partits polítics.
Sempre hi ha un pòsit de veritat en els arguments de fons d’aquests debats que afloren amb “espontaneïtat” davant d’una determinada conjuntura particular d’algú. El fotut del cas, però, és que s’utilitzen i s’hi aferren aquells que tota la vida els havien rebutjat fins que els hi convé només a ells demostrant que no va de principis sinó d’interessos. Alguns, vertaderament, preferiran sempre que no ho tingui ningú abans que ho tingui algú altre.
