Molts independentistes de bona fe rebutgen qualsevol idea de “més fragmentació de l’independentisme” referint-se a la possibilitat d’una llista civil d’ANC, Ja he dit en altres ocasions, que aquesta llista civil (de la que em permeto dir-ne “front octubrista”) pot ser la única alternativa real en un panorama amb una ERC sotmesa per pròpia decisió al govern de Madrid, uns Junts dividits en dues corrents contràries que (diguin el que diguin) paralitzen la possible expansió del partit, i unes CUP que tot ho veu a través del seu utopisme excloent.
D’acord: jo estic molt lluny i m’he de formar opinió a través del que diuen molt bons periodistes als nostres diaris digitals. Però no crec que la meva impressió difereixi gaire de la de molts catalans decebuts de la majoria independentista del 52 % que ni ha actuat com a majoria ni com a independentista. Al meu modest parer, els electors hauríem d’exigir (no sols demanar) que els partits posin les coses clares per tothom. No vull parlar aquí ni d’ERC ni de les CUP. Els uns segueixen explicant contes de fades del munt de coses que s’aconseguiran amb la seva taula de diàleg i els altres segueixen encastellats en el seu purisme que no admet altra veritat que la d’ells.
Molts pinten una divisió de Junts com una catàstrofe. Jo, amb tots els respectes pels arguments d’aquesta mena, crec que la divisió en dos partits és la única solució honesta. La situació actual del que vol i dol, del carro on un cavall estira cap a una banda i l’altre cavall cap a l’altra, fent que el carro no es mogui, crec que és funesta per a aquesta formació política. Els comentaristes estrangers quan parlen de Junts, en parlen com “el partit de Carles Puiigdemont”. Tal com està ara aquesta qualificació la veiem molts com a falsa. Els intents de reconvertir Junts amb una nova Convergéncia, com diuen que intenta Trias, no tenen res a veure amb l’actuació del nostre president legítim.
Ja comprenc que costa molt d’agafar una decissió que sembli que pot afeblir greument el partit. Jo crec, però (encara que m’apedreguin) que la separació de les dues corrents que actualment treuen credibilitat al partit és la única solució que pot deixar les coses clares. Els neo-convergents que mirin si petgen terra ferma o un aiguamoll fatal, i els puigdemontistges que tinguin el valor de proclamar-se com a tals i es converteixin el el pal de paller, que faci innecessária la llista civil i agrupi tots els desencisats al seu voltant.
Que és un risc de conseqüències imprevisibles? Potser sí. Però les conseqüències del status quo actual no són pas gaire engrescadores, perquè en la seva forma actual JxC no és cap alternativa que pugui entusiasmar a ningú que vulgui tirar endavant allò que va començar el primer d’octubre del 17. Tal com han anat els esdeveniments polítics des de llavors, de solució perfecta no n’hi ha cap, I cal triar la que sigui més clara i definida. La que no ofereixi als electors una barrija-barreja boirosa sinó una fita clara i sense subterfugis, una actuació en la que els fets es corresponguin amb les paraules. I això crec que només pot oferir-ho això que en dic “front octubrista”, es formi al voltant d’una part de JxC o d’una llista civil i transversal d’ANC.
Suposo que hi ha aspectes de caràcter legal i formal que poden dificultar una divisió de JxC. Però, igual que en el cas d’ERC, no es pot ser alhora independentista de paraula i autonomista de fets, si es vol agafar la responsabilitat històrica que voldrien tants catalans. A veure si algú és prou valent o si els partits seguiran donant-nos migranya, mentre a Madrid riuen per solta el nas.
