Ja fa més de dues dècades que treballo i dono formació en matèria d’emergències, per mi és una feina apassionant, però no us puc negar que quan vaig començar tot era molt difícil i complicat perquè era un món totalment tancat d’homes que portaven uniforme amb molts galons i pistoles o botes d’aigua, i les discrepàncies o decisions sempre les guanyava el que tenia més poder i no més raó, com passa a les guerres, però tampoc no us penseu que ha canviat gaire perquè encara hi ha molt afany de poder i protagonisme i uns estils de lideratges autoritaris.
Em fa il·lusió quan ara veig que el percentatge de dones que tinc a les classes és ja d’un 20%, perquè en definitiva el món de la seguretat i les emergències no canviarà si no posem i equilibrem en aquest sentit. No podem canviar les policies, ni els bombers, ni els agents rurals quan el percentatge de dones no arriba ni al 5%, o quan els percentatges de consellers d’Interior o directors generals d’aquests cossos no han estat mai dones, o com a molt n’hi ha hagut una en tota la història democràtica. I no poden haver-hi més dones exercint de cap de parc, o d’Àrea Bàsica Policial o intendent de policia local perquè no facilitem ni equilibrem els recursos i material per exercir la professió, si no tenim en compte l’ergonomia o les necessitats bàsiques com vestidors, dormitoris i dutxes adequats i suficients.
Encara hi ha qui es pensa que quan una dona va sola pel carrer percep la seguretat igual que un home, o quan seiem en un banc i mirem els espais públics els visualitzem igual, o el disseny dels carrers i les places, els contenidors de la brossa, la llum dels fanals, els recorreguts de l’autobús i les seves parades o la disposició i ergonomia dels seients en el transport públic… Un dia sentia una noia que li deia a un noi: “tu quan vas sol a la nit pel carrer i et trobes dos homes de cara penses: espero que no em vulguin robar, oi?, doncs una dona pensa: espero que només em vulguin robar”.
El que coneixem i vivim avui que afecta la seguretat i emergències, que són moltíssimes coses, ha estat elaborat, pensat i gestionat amb la mirada d’un 50% de la població, la dels homes, l’altre 50%, el de les dones, ha estat ignorat, invisibilitat i silenciat.
Diu la Jenn Diaz que “quan una dona entra en política canvia la dona, però quan moltes dones entren en política, canvien les polítiques”, perquè això mateix passa amb la seguretat i les emergències, si volem modernitzar les policies locals, els Mossos, els bombers o els agents rurals és imprescindible que entrin més dones, i sobretot que en les figures de poder hi hagi més dones per poder dissenyar polítiques més actuals. Mentre aquest canvi no sigui efectiu, els únics canvis i modernitzacions que veureu són els mateixos que fas quan gires les fitxes del dominó sobre la taula, només queden barrejades per la partida següent, però sempre acabaran sortint les mateixes fitxes.
Les polítiques de seguretat i emergències continuaran fent-se i dissenyant-se igual que a segles passats si no hi posem noves mirades i formes de fer, si no transformem el que ja és un sistema caduc que no representa el total de la població.
