Fa uns dies que va començar la invasió russa d’Ucraïna, reconec que no la vaig veure venir tot i haver visitat fa unes setmanes el documental d’Evgeny Afineevsk, de 2015, Winter on Fire, sobre els fets del Maidan de 2014. Com és sabut, els fets de la plaça de la independència d’Ucraïna, anomenada Maidan, van acabar desembocant en l’annexió de Crimea pels russos i un conflicte bèl·lic més o menys latent al Donbass, tot i la fugida del president ucraïnès deposat gràcies a la gent. I no vaig veure venir la invasió russa perquè mentre els americans ens advertien ara amb llums i taquígrafs que l’atac era imminent, el rus deia que no, que no passaria. Durant unes dues setmanes em vaig mantenir en la típica posició escèptica, ambdues bandes son els reis de la propaganda i, així les coses, esperar als fets era per mi el més prudent.
Però la invasió va començar, i encara continua, no he sentit o llegit ningú dient que aquesta guerra s’acabarà de forma imminent, per desgràcia. El diumenge, tres dies després del començament de la guerra, ja es van reportar 352 víctimes mortals només per part d’Ucraïna,16 de les quals van ser nens, segons l’ONU. El dijous 3 de març, el nombre de víctimes ucraïneses segons el Servei Estatal d’Emergències d’Ucraïna es va elevar a unes 2000 persones, tot i que és una xifra que encara no s’ha constatat. Passa igual al bàndol rus, segons l’administració americana poden ser unes 2000 baixes, segons el govern ucraïnès unes 9000. El ball de xifres és important, perquè els esdeveniments van més ràpids que la seva constatació. Sabem, doncs, la data de l’inici del conflicte però no en sabem res de quan acabarà, d’amb quants morts acabarà, ni de com acabarà.
Aquests dies, només tinc el cap a la guerra a Ucraïna, intentant entendre, intentant discernir entre allò fals i allò cert que circula per les xarxes, intentant anar més enllà del fet que el dret internacional ha saltat pels aires i que la sobirania d’un país s’ha posat en qüestió per la força d’un altre. Mentrestant, els russos, la gent del carrer que s’han vist amb cor per desafiar el sistema autàrquic en que viuen i el seu dictador, s’han expressat en contra de la guerra obertament. Malgrat això els han detingut i tancat a presó ràpidament, el silenci ho tapa tot i corca els ànims de la gent, que a més està desinformada. Els hi tanquen els diaris, les ràdios, les xarxes.
Per una mediadora com jo, és més visible que mai la necessitat del diàleg, la negociació i la resolució alternativa d’aquest conflicte, molt més enllà del dret de defensa que no es pot negar a la comunitat ucraïnesa. Fa uns anys, el 2014, vaig ser a una conferència organitzada pel CEJFE (Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada), en que es va convidar al John Paul Lederach: per dir-ho ràpidament i superficial, un crac de la mediació internacional. Per cert, va viure a Barcelona i el seu primer llibre va ser publicat en català, idioma que també parla (oé!). Aquest senyor és tot ell un teòric i un pràctic, alhora, de la mediació en majúscules. Ha estat i està als conflictes recents més durs de la humanitat, m’encantaria llegir-ne una entrevista actual als mitjans. Entretant, us deixo aquí alguna de les seves reflexions d’aquell dia, tant i tant necessàries en el món violent en que vivim, estem massa lluny encara de la cultura de la pau:
«Prevenir significa mirar de forma àmplia el context, no només mirar el moment de crisi.»
«Cal crear la possibilitat de les converses (de pau); crear espais de diàleg sostinguts és un art, saber crear xarxes, saber entendre les converses visibles i les invisibles. El mediador artista ha de ser curiós i inquiet.»
«No ens hem de deixar portar per una mesa d’alt nivell en la gestió del conflicte, cal fer participar la gent del carrer del procés de pau, si això no passa, la gent se sent exclosa, son objecte de la mediació i no subjectes de la mediació.»
Cal anar més enllà de la diplomàcia i de la política; com diu el Lederach, hem d’anar cap a transformar el conflicte per tal de no repetir el mateix conflicte un i altre cop a la Història.
