La setmana passada el director del MD, l’Andreu Pujol, exposava al seu article “20-D, el partit de la mort”, la seva opinió contrària a què els partits catalans participessin a les eleccions espanyoles del 20-D. I m’apresso a aclarir que fins ara aquesta era també la meva opinió, i segurament la de molts catalans que no canviaran pas de parer. És una reacció emocional perfectament comprensible.
Ara, però, l’article de Gabriel Rufián a “El Món” (l’ex-Singular Digital), “Motius per presentar-se a les eleccioons espanyoles”, m’ha fet reconsiderar la meva posició i crec que cal mirar-se fredament els pros i contres que hi hagi. Aquí, doncs, exposaré molt breument el resultat provisional de les meves cabóries sobre el tema.
Els arguments d’en Rufián, molt resumits, són que “no s’ha de deixar el relat polític i mediàtic del que passa a Catalunya a l’unionisme més reaccionari”, que cal tenir una veu a les institucions i als mitjans “dels altres” que no tinguin més remei que escoltar, una veu que defensi el bon veïnatge i contraresti tot el que es digui a les Cortes contra Catalunya. I això, tota vegada que fins el dia de la proclamació definitiva de la independéncia Catalunya formalment segueix sent part d’Espanya, tindria sentit. Si no participem a les eleccions donem una campanada que se sentirà des de molt lluny. D’acord. Però només és “una” campanada. Si hi participem, des de les Cortes podem donar campanades cada dos per tres.
Ara bé, si hi participem com caldria fer-ho? La millor variant (si el partidisme no ho impedeix altra vegada)seria que tots els independentistes es presentin en una sola llista, i formin un sol grup al parlament espanyol, potser sota el nom de Grup Català Independent, o un nom similar. Això voldria dir que els partits que han integrat Junts pel Sí i la CUP haurien de formar una sola llista. No veig quins motius puguin tenir els de la CUP per desestimar-ho, ja que no es tracta en aquest cas d’altra cosa que representar la veu de Catalunya a les “Cortes” per un temps limitat dels mesos que calguin fins a la independència. Però si no volen participar a aquestes eleccions, ells mateixos. Llavors que Junts pel Sí amb el nou nom acapari tots els vots possibles.
Si no hi participem, els 47 escons que crec recordar que té Catalunya a les “Cortes” els ocuparan els unionistes i els utopistes (CSQEP i UDC). Si hi participem no els hi deixarem la representació exclusiva (en Duran, altra vegada?) i dels escons que guanyin els independentistes se’n pot fer l’ús que en cada ocasió es cregui més efectiva (votar contra el govern espanyol, abstenció, absència col·lectiva de la sala, conferència de premsa internacional a Madrid, etc.). I com diu en Rufian en el darrer dels seus motius. Dir a tothora i a tot arreu que Catalunya és i serà una república independent (tota vegada que llavors la corresponent declaració del parlament ja haurá estat feta, si la CUP no ho fa allargar). Per exemple, cas que un nou govern espanyol parlés de reforma de la constitució, el grup català hauria d’abstenir-se perquè “és una qüestió que ja no ens afecta”.
Hi ha un aspecte, però, que cal tenir molt en compte. Si hom decideix presentar-se a les eleccions, els candidats han de ser gent molt valenta i que sigui conscient de l’atmòsfera extremadament hostil que trobaran a Madrid. I cal pensar de quina manera és possible de garantir la integritat física dels diputats catalans. I no em refereixo a la possibilitat d’aldarulls a la sala del Congrés amb cops de puny com als parlaments de Turquia i d’altres països de democràcia insuficient o degradada. Em refereixo a atacs més greus, fora del parlament espanyol per part de grups de fanàtics ultres i amb la policia espanyola mirant a l’altra banda.
La participació en aquestes condicions no permetria a la política espanyola ignorar tan fàcilment la realitat catalana i ens donaria més oportunitats de preséncia mundial que no pas l’abséncia. I crec que F.M.Alvaro té molta raó quan diu a “Tribuna.cat”: “Penseu que allò que menys volen els poders de l’Estat és que hi hagi 30 o més diputats que parlin a Madrid amb una sola veu”.
Confio que els nostres polítics sàpiguen pesar els pros i els contres i que prenguin la millor resolució possible (i factible). Des de lluny, és clar, és molt fácil de dir-ho, ja que no sóc jo qui s’exposarà, si arriba el cas, a passar 18 mesos (o els que siguin) amb els nervis tensats de manera gairebé insuportable o fins i tot a arriscar la salut. Això, però no m’eximeix d’opinar. I ara crec que participar-hi (tots junts, amb o sense la CUP) seria potser la solució menys popular, peró la més efectiva. I com acaba de dir Vicent Partal: les eleccions del 20D poden ser determinants pel tram final del camí cap a la independència.
