Al meu article del 19 de setembre al MD (“Les eleccions del Padritu”), deia al final que si hi tornava a haver candidatures separades, no votaria, perquè “no estava per esforços inútils”. Però m’equivocava. Ja he enviat el meu vot per correu. I voldria demanar als lectors que em facin l’honor de llegir aquestes línies, que tampoc es quedin a casa i que posin una papereta vàlida a les urnes.
El principal argument en contra els sabem tots. Què hi anem a fer a Madrid, si no podem influir de cap manera en les decisions espanyoles? Afavorir un govern d’esquerres no té cap sentit, perquè es comporten igual que els de dretes. Ja ho hem vist prou. Però hom ha de desconfiar dels rampells, com el que em va fer escriure que no votaria. Cal mirar-s’ho tot del dret i del revés. I la reflexió m’ha portat a canviar de decisió. Per què he votat, doncs?
El primer motiu, que segueix sent vàlid ara com abans, és que hem d’aprofitar qualsevol convocatòria per demostrar que a Catalunya les eleccions, siguin quines siguin, les guanya l’independentisme. El segon motiu és que no he perdut l’esperança de què els diputats independentistes a les Cortes segueixin almenys una línia comuna, que vol dir no donar res a canvi de res, aprofitar totes les ocasions per parlar contra la repressió (judicial, social, econòmica i política) i no caure en el parany de criticar-se els uns als altres, si algú dels nostres no fa cap patinada grossa (que n’hi ha hagut més d’una…).
I el tercer motiu (i parlo per mi, perquè no tothom ho compartirà) és evitar que la candidatura a la que dóna suport el President Puigdemont, perdi massa vots. No em fico en la personalitat dels candidats, que en general desconec . Es tracta, per mi, de mantenir, també en aquestes eleccions, el suport al grup que té el del President. Perquè en aquests mesos vinents, el Consell per la República a Waterloo i l’Assemblea de Càrrecs Electes -on sigui que es reuneixi- poden ser la gran pedra sobre la que pugui muntar-se una estratègia amb més possibilitats d’èxit que la que es va usar el 2017. La Generalitat i el Parlament els tenim amb l’espasa de Damocles de possibles presons i inhabilitacions al damunt dels caps, i no tothom té l’obligació de tenir fusta d’heroi.
Les eleccions espanyoles, doncs, són al meu parer una pedreta més del mosaic més gran que anomenem “procés” i en els mosaics compten totes.
Jo parteixo de la base de què els belgues no lliuraran Puigdemont als llops espanyols. Per molt que la vicepresidenta del Padritu els hagi amenaçat. I per cert, quines repressàlies pot prendre Espanya contra flamencs i valons? Què compra o què ven l’estat espanyol a Bèlgica? Perquè l’economia privada seguirà comprant o venent segons els seus interessos. Deixar de col·laborar amb la justícia i la polícia belga? A Brusel·les s’hi farien un tip de riure. Com ja se’l deuen haver fet llegint aquesta mostra d’ignorància política de la Sra. Calvo.
