Falten quatre mesos i un parell de dies per les eleccions del 27S. A molts bons patriotes impacients els hi sembla una eternitat. Per molts derrotistes és l’oportunitat del desinflament definitiu. Però no és ni una cosa ni l’altra. És un període que molts catalans (al govern, als partits, a les institucions públiques i civils) estan aprofitant tant com poden per augmentar les possibilitats d’èxit de l’independentisme en aquell dia crucial per la nostra història. Però on hi ha una cara acostuma a haver-hi una creu. També és un període que els nostres contraris aprofiten tant com poden per contrarrestar-ho. Amb mentides, amb calúmnies, amb amenaces, amb afirmacions que només gratant una mica es desfan com el gel al sol de juliol. I, és clar, amb enquestes com les que ha amanit La Vanguàrdia fa poc temps i que van ver la felicitat del PP i de C’s.
No, no em posaré ara a repetir el que ja han dit comentaristes d’anomenada sobre la manca de rigor científic d’aquestes enquestes i sobre com són de problemàtiques fins i tot les més ben fetes, com ho demostra la disparitat tan sovintejada entre les enquestes i els resultats electorals posteriors. El darrer exemple a les eleccions a la Gran Bretanya ens ho ha demostrat ben palpablement. El que aquí voldria apuntar és que tots els pronòstics que fan en Pere i en Berenguera sobre els resultats que creuen probables el 27S, tots els abracadabres a les boles de vidre màgiques dels endevinaires i dels oracles de pela amb deu, coixegen del mateix peu: aplicar a aquella data els paràmatres d’una situació actual extremadament volàtil amb ben poques perspectives d’estabilitat fins aleshores.
Hi ha, però, siguin com siguin i faci les enquestes qui les faci, una perspectiva que es manté tossudament constant i que sembla ser d’una certesa indefugible: que els partits declaradament sobiranistes (siguin quins siguin i com siguin en aquell moment) poden obtenir la majoria absoluta d’escons al Parlament i la legitimació per tirar endavant el full de ruta cap a la independència. Això no rebaixa de cap manera la urgència d’augmentar la base de l’independentisme, convencent molta bona gent mal informada, amb arguments més pràctics que ideològics, del perquè no tenim altra alternativa que sortir d’un estat de les característiques de l’espanyol actual. A part d’aquesta certesa, tota la resta és foc d’encenalls: si CiU (o CDC sola) treurà més o menys vots que ERC, si la CUP pujarà més o menys, si en Mas quedará afeblit pels resultats i amb ell tot el procés, etc.
En una etapa de canvis tan ràpids com l’actual, cada resultat condiciona més que mai els posteriors. Les eleccions municipals i la formació de nous consistoris pot fer créixer o disminuir el grau de confiança entre els partits sobiranistes; el referèndum intern a UDC provocarà canvis essencials al centre-dreta sobiranista que es reflectiran en un aclariment definitiu de posicions: una CiU clarament independentista, o una CDC sense el pes mort del duranisme somnatruites. En els dos casos les perspectives electorals d’aquest grup seran molt diferents de les d’ara i faran que tots els pronòstics amb aquesta base actual es converteixin en paper mullat.
L’altre factor que pot alterar tots els pronòstics i pot fer augmentar sensiblement el camp independentista és el dels disbarats que el pànic faci fer al govern espanyol oblidant els principis més elementals del joc democràtic normal. En un cas així, molts indignats podrien augmentar els rengles dels pressumptes “desinflats” i fer que el 27S fos un triomf d’una altura inesperada fins i tot pels independentistes més radicals, potser fins a sobrepassar els 80 escons que ara semblen encara utópics.
Però fins i tot sense aquest darrer factor imprevisible, tant els esdeveniments d’aquests quatre mesos vinents, com la feina intensa que s’està fent i es farà fins aleshores, crec que el 28 de setembre Europa es llevarà i es trobarà amb la necessitat indefugible de deixar de fer l’orni, i de posar-se urgentment a trobar la millor solució pragmàtica pel paquet que els catalans els hi hauran deixat al davant de la porta.
Aquest diumenge començarà la darrera etapa de la cursa. Ni que no ho considerem com una primera volta del 27S (no s’hi juga tant com llavors ens hi jugarem), el grau d’estancament o de creixement de l’AMI serà un primer indici de si estem avançant com volem o no. I ho serà també de si els partits actuen en clau nacional, o en clau de perepunyetes. I si fan de perepunyetes que no s’estranyin si després reben una clatellada dels electors que els faci donar tres voltes i engegui la major part del seu personal a l’ostracisme.
