(Altra vegada en Jané ens sorprèn amb els seus ben trobats i sovint divertits jocs de paraules i al·lusions al nostre saber històric i a frases populars. Aquesta és una selecció (com sempre subjectiva) de les seves gairebé cent “figures“. Reduïda per no dificultar la seva publicació. Pere Grau )
L’esmolet que esmola dagues que passin les malles d’acer i ganivets de cuina.
El drapaire ambulant que anuncia amb el crit característic “Hi ha cap pell de conill?“, un exemple esplèndid de l’ús de l’indefinit cap amb valor afirmatiu.
El moliner del molí de la Coma Mitjana, que passaria desaparcebut si no fos perquè l’acompanya la molinera, que no té res a envejar a la que va inspirar Herr Franz.
El raier de la Noguera amb sa esposa, la raiera, que no tenen por del fred, perquè diuen «el fred rai».
El president en funcions i el secretari perpetu de la Societat de Poetes que Rimen, co-autors d’aquest poema tan escaient: Anem, anem, / anirem a Betlem; / a Betlem, a Betlem, / a Betlem anirem /.
El sabater de la cantonada, que s’ha decidit a fer un any sabàtic.
El cacauer de la Balma, que s’ho pren amb molta calma, i el fideuer de Sant Pau, que no es fica en cap cacau.
El sauri, qui el va parir, que no s’està mai de dir que si no troba aigua potser trobarà vi.
L’inspector d’Hisenda, sever i rigorós, rígid i inflexible, de qui corre la brama que no fa cap declaració de renda.
La llevadora, que diu que no hi ha ningí que neixi ensenyat, però que n’hi ha molts que ja neixen cansats.
El corder de Malgrat que, tot i que li oferien bones condicions per anar a treballar a Blanes, ha dit que ni ganes.
El filòsof decididament socràtic, resignat, amb el temps, a esdevenir prostàtic.
Els tres tambors que venen de la guerra, acompanyats per en Mambrú, que han convençut que no hi vagi.
L’home del sac, que diu que pel que hi porta no val la pena de dur-lo ben lligat.
El matalasser de Mataró que diu que no es pot matar tot el que és gras.
La dama del paraigua, que, al capdavall, s’ha decidit a comprar un impermeable.
El barber que presumeix que ell no es deixa afaitar per ningú.
La mocadera de Vallclara dels Bigordans, que diu que no es moca amb mitja màniga.
El cerer del Barri Gòtic, que es glorieja de no sortir mai amb cap ciri trencat.
La bugadera que explica que , de llençols. només se n’hi ha perdut un una vegada.
El miraller que mira contra el govern, de qui diuen que sempre veu visions.
El carboner que pateix de l’estómac, tot i que no plany el bicarbonat.
El torner de Torelló, de tornada de tot.
L’emblemàtic segador, amb la falç ben esmolada, glatint per la vinguda d’un altre juny.
El xampanyer del Penedès, irreducte i insubornable, la bèstia negra dels xampanyers de Xampanya, que són una gent molt estranya.
