Sembla que la nostra societat estigui allunyada de la realitat grisa i tenebrosa que vam patir no fa gaires anys.
Sembla fins i tot que les batalles hagin esdevingut heroïcitats i conquestes. Però al llarg dels temps, aquelles lluites que es rebel.laven i desafiaven la dominació, el patriarcat i el sotmetiment es desdibuixen i apareixen com ombres llunyanes i inútils.
Les lluites oblidades es retornen a la memòria i al compromís de que malgrat els errors la mirada continua mirant al capdavant i sense febleses; ferma la convicció de que en un futur no gaire llunyà els episodis amb els que alguns poden frivolitzar amb un mig somriure altres els considerem els reflexionem amb incredulitat i tristesa.
Les lluites s’ignoren i es perverteixen al llegir que en èpoques estiuenques es lloguen models per festes privades i com a reclam publicitari i econòmic, o les considerades entrades gratuïtes per dones en llocs d’oci nocturn per “omplir” de gènere femení establiments i discoteques.
Les lluites s’ignoren quan la dona és vulnerable a tot intent d’abús i poder sobre ella, i de manera vetllada ho comprenem com actes normalitzats en la nostra societat sense que el futur s’endevini esperançador.
El món de la música, de la cultura, de la moda, de la publicitat i fins i tot en rols on les dones eren fa uns anys les úniques generadores de suposada “sensibilitat femenina i protectora” són encara trets de gènere femení que en la seva essència no han evolucionat el més mínim.
Les lluites oblidades són púrpura i de fosca contradicció. Les campanyes de sensibilització i crida ciutadana no semblen aprofundir en estaments de la societat que requereixen de canvis severs i reflexió.
La dona és reclam, és vitrina i mirall, és objecte sexual i d’entreteniment ociós i visual, és una perfecta combinació per fer negocis ràpids i sense escrúpols.
Les discriminacions sexistes existeixen i són una realitat que conviu entre nosaltres. Les manifestacions que arreu del món ens desperten la convicció de lluita i canvi desapareixen en un món controvertit i sovint inexplicable on les ambicions personals i amorals predominen sense fi.
Adonar-nos és un primer pas sense precedent en aquest precís instant, en l’ara més immediat quan una dona és considerada res més que un objecte banal i permuta econòmica.
Les lluites oblidades no poden morir en l’oblit…la paradoxa com a reflexió.
