Ahir al matí, mentre em prenia el pa amb tomàquet, vaig llegir a La Vanguardia una frase del Garcia Albiol que em va cridar l’atenció. “M’asseuré a veure el debat econòmic entre Millo i Llach, amb unes crispetes.” Deixant de banda els moments tan agradables que he passat menjant crispetes, de seguida vaig recordar l’última frase del meu article, Vietnam, aquell bitllet d’anàlisi política que va alçar tanta polseguera no fa ni quinze dies. Des de llavors, l’Albiol ha agafat gust per les metàfores bèl.liques. Fa quatre dies va declarar que volia crear un grup de parlamentaris “format per guerrillers”. I l’endemà, com si Madrid hagués enviat a Barcelona el seu estat major, va deixar caure una frase que jo mateix he escrit algunes vegades i que fins i tot apareix en el meu proper llibre sobre el fracàs del 9N: “Els generals han d’estar a primera fila, en les batalles”
Malgrat aquestes metàfores, que semblen copiades de la meva obra de “celebre escritor independentista”, no he vist que Societat Civil Catalana engegués una campanya internacional per denunciar les declaracions del polític unionista. Tot i el joc brut que hi ha entre el PP i Ciutadans, el pacífic Jordi Cañas tampoc no ha utilitzat les metàfores d’Albiol per fer piulades contra “l’agressivitat i la xenofòbia”. L’il.lustrat director d’El Periódico no ha inclòs les últimes entrevistes del candidat del PP en les seves “lectures de verano”. I evidentment ningú no ha tingut l’acudit d’utilitzar escuts humans o de buscar revenges en tercers. Els digitals unionistes no només no han especulat amb la vida personal del lider popular, sinó que les fotografies que es publiquen intenten pintar-lo com un home responsable, amb aquell punt de gràcia i sentit de l’autoritat que caracteritza els polítics amb idees pròpies.
Com ja he explicat, tot això és perfectament normal. Cada nació llegeix el món des del seu imaginari i els seus interessos. Com que la nostra cultura està en una situació de submissió respecte de la castellana, una metàfora bèl.lica dita en català es llegeix amb una indignació especial, en els cercles unionistes. Avui parlava amb una política escocesa i m’explicava que David Cameron va signar un acord amb Sony perquè la famosa sèrie Outlander, que explica la repressió anglesa sobre Escòcia a mitjans del segle XVIII, no es passés en cap de les televisions del Regne Unit. Una cultura és un context i encara hi ha espanyols que quan llegeixen una metàfora bèl.lica escrita en català s’indignen perquè es recorden del passat del seu país i s’adonen que l’Estat ja no pot utilitzar la violència per contenir el separatisme i el creixement de la cultura catalana.
Les metàfores de l’Albiol encara m’han fet veure dues coses més. La primera és que quan un politic unionista fa una metàfora guerrillera la parròquia no es violenta perquè tendeix a experimentar una regressió a les seguretats i les jerarquies de l’Espanya del segle XX. L’altre cosa que he vist és que el relat dels dos bàndols està pensat per satisfer la vanitat dels ciutadans i, sobretot, el narcissisme el dels seus representants polítics. Sense aquestes dues idees combinades no puc explicar ni la fatxenderia de l’unionisme ni l’aire de Club Super 3 que té el discurs de Junts Pel Sí. L’altre dia, en el seu compte de tuiter, es llegia aquesta piulada sobre les metàfores de l’Albiol: “Mentre uns parlen de diputats guerrillers, nosaltres volem protagonitzar la gran revolució dels somriures”. Molt bé nois.
Em sembla que els politics d’una banda i de l’altra no estan preparats per veure o, si més no, per acceptar la realitat que volen defensar. Enlloc no veig discursos que responguin a una experiència pràctica, intel.lectualment elaborada. Per això els discursos són tan intercanviables i sovint trobes que els independentistes diuen el que haurien de dir els unionistes i a la inversa. Tancats en la seva bombolla cofoista, cadascun dels bàndols s’autoenganya a la seva manera. Així s’inflen els egos i els discursos es distancien de l’experiència personal, que és la base de tota política de qualitat. Espanya i Catalunya s’han convertit en una passarel·la de discursos argentins i, mentrestant, hi ha una massa crítica catalana que va creixent i que difícilment podrà ésser silenciada si no és amb violència
