A Catalunya hi ha una gent molt destarotada. I atabalada. Són els que durant anys i anys, fins i tot abans de la Transició, i de la dictadura, han anat a Madrid sempre a resoldre “lo mío”. Gestories ambulants. Sucursals de xurreria. Luis García Berlanga els va caricaturitzar a La escopeta nacional com no ho havia fet ningú abans. Berlanga s’havia educat a València i coneixia els seus. José Sazatornil, també. Per això va brodar amb fil de palomar el paper d’industrial a la recerca d’un espai al BOE.
La democràcia va mantenir la figura de l’empresari català cortesà i encara n’hi va afegir una altra: la del polític picaroler. El que fa sonar el cascavell del barret cada vegada que arriba la Cort. Qualsevol en té uns quants noms al cap. Alguns s’han integrat en allò que diuen Puente Aéreo. Volen com coets, cap a Madrid, perquè els treguin la punxa del dit. Per defensar uns interessos que al capdavall i al remat sempre són els d’ells. Curts com l’ala d’un pollastre.
Tot això havia anat anant, però ara es troben en l’estranya situació que a Catalunya no els sol·liciten i que a Madrid no se’n refien. Són quinta columna ací i allà. Abans els menyspreaven, ara els ignoren. I malgrat això, s’entesten a conservar la importància. No volen admetre que les coses han canviat i que, passi el que passi, ja no hi comptaran.
La síndrome de l’ànec escapçat és dura. Josep Antoni Duran i Lleida la pateix. Encara la patirà més. El president d’Unió Democràtica no ha trobat lloc a la Catalunya que es vol preindependent. S’hi asfixia. Diu que ha portat el seu partit a un lloc segur, per salvar-lo del naufragi que adjudica a Artur Mas i a Convergència. Però la vida només la salva qui pot. Unió deambula com un zombi impertinent. Els seus dirigents només obren la boca per carregar contra Convergència. Què poden oferir, si no? Mentre a Madrid el PP sigui com és –el PP és l’únic referent espanyol que pot pactar amb Unió– Duran i els seus no seran creïbles. Són increïbles. Com increïble és el resultat que pretenen traure en les pròximes eleccions. Quants en diuen? Dos diputats, a tot estirar. Si en fan tres, la grossa. El de Lleida és pura xamba. I a partir d’aquí, què?
Duran, on has portat el teu partit? Potser tens raó. Els llocs més segurs són els cementiris…
