D’aquesta llista que ha sortit recentment dels 50 millors restaurants del món val a dir que no he estat mai a cap dels 50, a cap ni un, i del 50 al 100, amb prou feines n’he fet un parell. Si és que hi arriba. Segurament que són molt bons restaurants, bé, suposo, perquè ni conec quina manera de puntuar té aquesta guia patrocinada per una marca d’aigua, ni qui és que tria quin o altre restaurant ha de ser el primer i el segon i etc. Segurament és una tasca molt difícil, dificilíssima, però de vegades aquestes coses estan sotmeses a interessos particulars i el resultat que en surt no depèn tant de l’enginy de cada restaurant sinó d’altres afers. I no ho dic per aquesta guia, que desconec com funciona, sinó per d’altres com per exemple la Michelin que sempre ha jugat a favor de França i mai ha acabat de reconèixer la cuina d’aquí, encara que forçada davant l’evidencia irrefutable, hagi hagut de concedir les estrelles a Ferran Adrià durant vàries temporades.
Després hi ha la part subjectiva d’un restaurant. És cert que hi ha uns patrons bàsics, que són els que s’analitzen per valorar un restaurant, un patrons que més o menys tots hi estaríem d’acord, però després hi ha aquell punt de màgia, aquella cosa fantàstica que et pot atrapar o no i que no depèn tant del restaurant sinó de tu. Vull dir que hi ha una part teva al restaurant que jutges, una part que ets tu en aquell plat, en aquella cocció, i en aquell vàter, fins i tot. Una gran casa és sempre una gran casa però considerar-la la millor del món té tanta part de demagògia que en podríem fer cent cinquanta mil llistes.
I com que en podem fer tantes, i tantes poden ser vàlides, poso la meva encara que no des del mateix objectiu i finalitat: la llista que penjo no és la llista dels millors restaurants del món, entre d’altre coses perquè no he estat a tots i cadascun dels restaurants, sinó que és la llista dels millors restaurants que he provat mai al món. La meva llista particular que només depèn del meu ideari i que no té cap mena de significat més enllà del que a mi m’agrada. Per tant és una llista absurda si tu vols, una llista que barreja restaurants d’una categoria i d’una altra, sense tenir en compte cap paràmetre que no sigui el meu anàlisi i la meva estima. Una llista que no vol dir res i que només aporta informació de com sóc jo i quin és la meva relació amb els restaurants. A banda, deixaré una altra llista de restaurants que tinc pendents de fa molt temps i que intueixo que poden ser molt bons restaurants i que més d’hora que tard caldrà provar.
Els meus 10 millors restaurants:
- 41º
- Tickets
- Kimbo
- Gresca
- Comerç 24
- Freixa tradició
- Miramar
- Indochine
- La Cava
- Es Baluard
Els meus 10 restaurants pendents (L’ordre està assignat en funció dels que vull provar –i espero provaré- més aviat i més tard):
- Pakta
- Dos palillos
- Nobu
- Atelier
- Koy shunka
- Kru
- Via Veneto
- El Celler de Can Roca
- Caelis
- Carles Gaig
Un últim bis
I encara una tercera llista amb dos restaurants que hagués volgut provar però que ja és impossible. Dos restaurants clavats al cor. Restaurants, que tot i no haver-hi anat mai, hi ha una història d’amor, i això només pot passar amb les grans cases. Només les grans cases, només els grans llocs, poden fer-te somniar sense encara haver-hi acudit, sense ni tan sols acudir-hi mai, essent només un desig que no arribarà a acomplir-se. Un desig que guardes a la memòria com un record inesborrable. La teva història d’amor particular.
Bé, els dos restaurants són el Drolma, del Fermí Puig, i El Bulli. I la història d’amor va ser amb El Bulli i ja fa alguns anys.
De sobte, vaig assabentar-me que EL Bulli tancaria portes al cap d’un any, i com qui se sent de cop buit, com qui s’adona que els fills li han marxat de casa i encara no ho ha paït, vaig començar una creuada personal per intentar aconseguir-hi taula de la manera que fos.
El consell que em van donar, i qui me’l va donar sabia de què parlava, fou enviar un mail cada dia al restaurant, explicant cada dia una història diferent. Un mail pregant un taula i pregant-la de les mil maneres que se m’acudissin. No és gens fàcil. Sembla fàcil, però no ho és gens. Facin la prova: intentin explicar una mateixa cosa de mil maneres diferents, dia rere dia, facin un escrit, que ha de ser un escrit enfocat a demanar taula, i que per tant la finalitat sempre és la mateixa, i facin que sigui cada vegada un text completament diferent, gens repetitiu. No importa l’allargada, facin el que vulguin, però provi’n d’explicar-ho sempre d’una forma diferent. No és fàcil.
Van ser uns dies d’angoixa i passió. M’ho passava molt bé quan tenia ja el prec construït, però fins que no arribava al cim, patia com un boig i mirava de canviar frases i paraules i retocar l’estil. Era com una mena de prova. Fer un article diari en format reserva de restaurant. Fer un article rere un altre, dia rere dia, demanat que, sisplau, em deixessin accedir a la millor cuina del món. Per cada mail que enviava arribava una resposta automàtica explicant que totes les taules estaven plenes i que ja no era possible acudir al restaurant perquè aquella era l’última temporada.
Però vet aquí que un dia, després de molts i molts mails enviats i rebuts, en rebí un que no era cap resposta automàtica. El mail em donava efusivament les gràcies per tanta creativitat alhora de demanar reserva a El Bulli i per la meva insistència fèrria i per l’estima que s’ha de tenir per posar tanta força en allò que vols. Deia alguna cosa així. El Bulli tancava i m’havia deixat clar que no era possible anar-hi. Ja no hi havia res a fer. Aquell dia vaig deixar d’enviar mails.
Al cap d’un temps obriren el 41º i després el Tickets. El 41º era –i continua sent- un poc més accessible en quant a reserves, però el Tickets era –i continua sent- tremendament difícil. Aquesta cosa de la reserva per mail esperant que es facin les 12 de la nit perquè obrin un nou dia. Ho vaig fer. I vaig rebre un mail de El Tenedor, que és qui gestiona les reserves, dient que havien rebut la petició i que estava acceptat. Taula per 6 al Tickets un dissabte a la nit: fantàstic.
Un dia abans del gran dia vaig rebre un sms del grup el Tenedor dient que finalment no tenia taula. No vaig entendre res i vaig enviar immediatament un mail al Tickets. Em van dir que no els constava cap reserva i jo vaig insistir que El Tenedor m’havia enviat un mail confirmant i desconfirmant el dia abans amb un sms la reserva. Resulta que el mail només explicava que havien rebut la petició i l’sms confirmava que no estàvem acceptats. Culpa meva. En tot cas molt mal explicat tot plegat, però culpa meva al cap i a la fi. Vaig queixar-me profundament al Tickets i al cap de 10 minuts vaig rebre una trucada. Quan vaig dir el meu nom em van preguntar si era jo el noi que enviava mails cada dia per anar a El Bulli i quan vaig donar la resposta afirmativa aquell noi del telèfon em va dir que no patís per a res i que per suposat que tenia taula al Tickets: “Aquesta vegada no et quedaràs fora”. Fou un embolic meu, no gaire ben gestionat pel Tenedor si vols, però un error meu, una confusió meva. I vet aquí que aquell pobre noi, cap de sala i encarregat de la gestió de reserves d’El Bulli, remogué cel i terra per posar un taula per 6 persones no prevista. “Benvingut al Tickets senyor Barqué, un plaer conèixer-lo”. Ens saludarem i fou una nit màgica que mai més oblidaré.
Són aquests els detalls de les grans cases, són aquestes les coses que demostren que la gesta va molt més enllà de donar-te de menjar.
