Molt sovint, la porta del despatx del seu pare estava oberta. De petita,tenia curiositat per conèixer els racons d’aquella habitació de mobles folrats i llibreries plenes de llibres, retrats i alguna caixa amb pipes.Ja no es fuma amb pipa. L’olor de pipa s’enganxava a les parets del despatx i ja formava part d’aquella espècie de santuari, on el pare de la Gemma fumava amb pipa i rebia senyors amb americana i corbata a les tardes, i a vegades fins i tot de nit. Algunes vegades el seu pare la deixava entrar i llavors se l’asseia a la falda i amb la pipa a la mà li explicava algun viatge, alguna cosa que la fes sentir tenir un pare especial encara que, llavors no ho podia saber, el que realment era especial era que era el seu, que de pare només en tenia un, i que podia tenir-lo sempre aprop i dir-li que l’estimava. Més real que això no hi havia res al paradís d’aquella infantesa. Perquè realment era una paradís, ple de rialles i colors, de cançons i poemes, de borregos per Sant Antoni i coca per St.Joan. El pis de l’eixample era gran i amb els sostres alts. Tenia un llarg passadís i una eixida amb vidres modernistes plena de joguines i roba per plegar.
Una tarda, tornant de l’escola amb la seva tieta, com feien moltes vegades, mentres la mare sortia del treball, eren a casa, acabant de berenar i va sonar el telèfon, amb aquella força dels telèfons antics, que trucaven per dir coses importants..
-Ja l’agafo, va dir la tieta
I la Gemma se l’anava mirant com interrogant-la per conèixer qui hi havia al telèfon. Però no va dir res. La trucada va ser breu, però la cara de la tieta havia canviat per complert. No va dir res a la Gemma. Que li seguia interrogant, ara amb més força i amb més neguit al veure que no trobava cap resposta i que la cara de la tieta era cada cop més llarga i els ulls més plorosos. Però no va dir res i es va tancar a una habitació. En aquell moment va sonar el timbre de la porta del carrer. Era la mare de la Gemma. Es va posar contenta, i la va esperar al replà, mentres l’ascensor pujava fins al tercer pis, amb un sotrac constant, abans va parar al segon , on hi va baixar la senyora Quima…
-Mare, Mare!
-Hola Gemma ! Com ha anat a l’escola? va dir mentres tancava la porta de ferro de l’ascensor.
-Mare, la tieta està plorant a l’habitació…Mare?
La Rosa, va deixar enrere la Gemma i d’una revolada es va treure l’abric i la bossa.
-Engràcia, on ets?
-Va entrar a l’habitació on era l’Engracia, i la va trobar asseguda sobre el llit, amb les mans al cap, ara sanglotant, ara dient..
-No pot ser, no pot ser?
-Què ha passat? Diga’m què ha passat! Què no pots ser!
La Gemma s’ho mirava des de fora el passadís, sense entendre massa bé què venia a dir tot aquell enrenou.
-El Frederic és mort.
La Rosa va fer un moviment de cap molt lent, mirant al cel i va tancar els ulls. Li van rajar unes llàgrimes vives, grosses, fins al coll i unes d’amargues que li cremaven l’ànima, i es va girar també amb un gest tranquil i dramàtic alhora, cap a la seva filla i es va posar de genolls, amb els braços oberts. La Gemma va córrer a abraçar la seva mare, que ara sí plorava desconsoladament mentre retenia la seva filla en una abraçada llarga i dolorosa; la Gemma sense saber perquè també es va posar a plorar, com per contagi.
Era una tarda magnífica de tardor, on el sol declina lentament fent dels plataners amb les seves últimes fulles, un reducte de pau dins la multitud impassible i constant de la ciutat. La mort havia sorprès el Frederic als 48 anys. No en sabríem res més d’ell, tret dels records i d’una llarga llista de visites. Això era dimarts i dijous l’enterraven al Cementiri de Montjuïc. Un cementiri a la muntanya de la ciutat, antic i ventolat, a l’embat del mar i del fum.
El divendres no va anar a l’escola. Ni la mare a treballar. Soles havien de passar aquesta incertesa, aquests comiat sense adéu. Juntes, podien obrir un horitzó on el record del pare i del marit s’hi sentís a gust. On els records no portessin només tristesa. Però la Gemma ve veure tancada de cop, sense demanar-ho i abans d’hora, la porta de la felicitat. Quan la va obrir, es va trobar sense pare, i aquella olor de pipa que abans li semblava tant forta, ara es tornava dolça i amarga, i intentava recordar-la i respirar-la en tots i cada una de les parets i dels llibres del seu pare.
