Heu-les aquí de nou, voleiant juganeres i giravoltant els nostres campanars, amb els seus esgarips aguts i penetrants que ens retornen, per uns instants, a la infantesa, com si el temps no hagués transcorregut. Quan la nostra filla tenia tres anys, a la primavera ens n’entrà una a casa; no ho sabérem fins a l’endemà. Durant la nit una remor a la cambra del costat ens feu sospitar la presència d’una rata. Al dia següent, quan vaig tornar de la feina, la meva dona em digué que a la galeria, entre la rentadora i el safareig, n’hi havia una més morta que viva. La vaig trobar exhausta, enterca, amb el coll llarg encastat a terra i els ulls clucs; l’agafí amb les meves mans i sortírem tots a la terrassa on fou llençada al buit. Després d’uns instants d’esma emprengué un vol majestuós, donà un parell de voltes sobre els nostres caps en senyal d’agraïment i la perdérem de vista per sempre més entorn del campanar de la vila, entre els xiscles de les seves companyes. La nostra filla, meravellada, no parava de repetir: tornem-ho a fer!, tornem-ho a fer!, i explicà a tothom que el pare havia agafat una moreneta i l’havia llançat al cel perquè volés. Aquest any les veiem grasses i ufanes amb aquesta nova menja que és el mosquit tigre, un luxe asiàtic. El que per a elles és ambrosia, per a nosaltres és verí.
Vet aquí que a començament dels 80 vaig tenir el privilegi d’assistir a una conferència de mossèn Ballarín en el decurs de la qual ens parlà del mal en els termes següents: sempre que a Barcelona –o a qualsevol indret de la terra- s’enarbora una bandera en favor de qualsevol causa, per noble que sigui, sempre hi ha algú o altre que rep un cop de sabata enmig del front. Quanta raó tenia! Sempre hi ha danys col·laterals; sempre. Fins i tot la celebració de la Champions ha acabat amb més d’un ull buidat. Tanmateix, la immensa majoria de vegades els danys col·laterals són tan insignificants que els hem de desdenyar; altrament la vida seria insuportable. Qui ho podria dir millor que mossèn Cinto: a qui dansa joiós, ¿què se li’n dóna de la margaridoia que aixafa sota el peu?
Ells també van arribant amb les seves pasteres, de mica en mica com les orenetes però durant totes les estacions de l’any. Cadascun d’ells, en la seva consternació i amb el pou sense fons a la mirada de gos apallissat, encarna la infinita dignitat del proïsme. Són els més desesperats de la terra; els trobem als restaurants fent de cambrers, a les construccions fent de manobres –ara ni això-, a les cantonades o als prostíbuls, fins i tot als forns industrials pastant farina, com aquest que acaba de perdre un braç. L’amo l’abandonà a la seva sort a uns cinquanta metres de l’hospital; el braç, a les escombraries. Fent tentines i deixant darrere seu un rastre de sang arribà a urgències acompanyat d’un bon samarità que es creuà amb ell pel camí; i tota vida és camí de soledat. Me l’imagino amb la lucidesa inquietant del ferit greu: això m’està passant o és un malson? Quan finalment aconsegueix adormir-se ve l’alliberament, fins que l’infermer el desperta per fer-li una cura i el retorna a la infinita desesperació del braç amputat. M’explicava una vídua recent que es sorprengué ella mateixa parlant al marit en el seu enterro: mira, Josep, ara que els veiem hauríem de convidar aquells, que fa dies que ho diem i… el cor de l’home és una mar, tot l’univers no l’ompliria.
Però ells, a diferència de les orenetes, mai no retornen al seu país; es queden; per malament que ho passin, aquí sempre sobreviuran, i fins i tot podran enviar uns dinerons als seus, a l’altra banda de l’Atlàntic. Els saviassos més saberuts de la terra s’han passat mitja vida explicant-nos les diferències entre la caritat i la solidaritat. La primera, ens deien, no pretén acabar amb la fam del món sinó tranquil·litzar les nostres consciències, mentre que la segona, marxista i científica, havia de posar fi al problema de la desigualtat, a nivell planetari per descomptat, en menys d’una dècada. Els bordegassos ara se’ns han tornat tots caritatius. Sembla ser que la solidaritat no era tan científica com es pensaven. Avui a casa nostra no hi ha ni un sol partit polític dels que s’anomenen d’esquerres –quin eufemisme!- que es plantegi seriosament, ni tan sols en argument obiter dicta, el greu problema de la fam al món. Ni un. Tots apel·len a la nostra caritat.
Fins i tot etimològicament la caritat és universal, mentre que la solidaritat es redueix als membres de la tribu i exclou els gentils. Quina sort que finalment ho hagin entès, baldament no ho reconeguin, puix que la hipocresia del llenguatge continua eludint l’anterior precisió etimològica, de la mateixa manera que prefereix parlar de destrucció de llocs de treball en comptes de deslocalització. Llegeixin, al respecte, un llibre molt recomanable de Xavier Roig: La dictadura de la incompetència.
La immigració a Catalunya ja supera el milió de persones. La xifra de nouvinguts s’ha multiplicat gairebé per sis en els darrers sis anys. Aquestes són les dades. Si la cosa continua a aquest ritme, d’aquí a deu anys els catalanoparlants, no solament serem minoria, que probablement ja ho som, sinó que Catalunya serà com el Casal Català de Buenos Aires. Els catalans tenim l’obligació d’acceptar-ho? Els juristes parlen de drets i obligacions en termes de reciprocitat, de tal manera que, per tal que algú pugui invocar l’existència d’un dret és absolutament imprescindible la concurrent existència d’algú altre que assumeixi la correlativa obligació. No hi ha drets sense obligacions, ni obligacions sense drets. La qüestió, doncs, és la següent: tots els desposseïts de la terra tenen el dret d’instal·lar-se permanentment a Catalunya, encara que sigui a costa d’extingir-se la llengua catalana? O, el que és el mateix, els catalans tenim l’obligació d’immolar-nos com a poble en benefici d’una solidaritat mal entesa? Si contestem afirmativament les anteriors preguntes no cal que en parlem més. Ara bé, en aquest cas haurem de constatar, ni que sigui la darrera cosa que fem com a poble, que a Castella pràcticament no hi ha immigració, i que de cada quatre immigrants que entren a l’Estat espanyol un va a espetegar a Catalunya. Si efectivament concloem que la immigració és una càrrega, pel que fa a les estructures nacionals de la pàtria, la llengua i a la seva identitat, per què no la compartim? les càrregues compartides esdevenen sempre molt més suportables que quan s’han d’assumir en solitari. No em vinguin ara amb què la immigració és imbatible i que tampoc no es pot regular. Si no es pogués regular no vindrien tots a Catalunya. El que passa és que la invocada solidaritat serveix únicament per ensarronar una àmplia massa de la població, els qui han consentit en què se’ls denomini multicultis, un nom tan ridícul com vàcua és la ideologia que el sosté. Intuïm, doncs, que darrera d’aquesta invocada solidaritat s’hi amaga alguna coseta més.
Joan Sales, tant als Quaderns de l’exili com a les Cartes a Màrius Torres ens adverteix d’una estratègia de poder encapçalada en el seu dia pel teòric de la Falange, Jiménez Caballero: Hay una manera muy sencilla de acabar de una vez con el problema catalán, y es repoblar Cataluña con andaluces. També ens recorda Joan Sales que a l’entrada del barri de la Torrassa hi posaren un rètol: Aquí no se habla catalán. No es preocupin gaire pels que ja han arribat: amb papers o sense papers són tan catalans com el qui més, perquè la caritat no en sap de papers. Qui hagi ordit la maniobra la pagarà cara quan constati, amb els anys, el seu més pregon fracàs. Si alguna cosa sap fer Catalunya és assimilar els nouvinguts, aquests nous catalans, que ho seran de soca-rel a la segona o a la tercera generació i engrandiran la pàtria en tots els camps. Sempre ha estat així. Mentrestant els hem d’ajudar, és el nostre deure, com a la moreneta que, sense saber on es ficava, s’entaforà a casa nostra per una finestra oberta.
