Hi hagué, dimecres passat a l’Avui, el magnífic, encertat i lúcid article de Sam Abrams. El cas Valentí Puig. De fet, ja és sabut que, si a Catalunya ets un creador, del ram que sigui, i et declares conservador, has begut oli. T’arraconaran, no apareixeràs en cap llista i faran el possible perquè no es parli mai de tu ni de la teva obra. I, tal com afirma Sam Abrams, resulta que Valentí Puig és un dels escriptors més intel·ligents, cultes, sagaços, plurals, àgils i irònics de la literatura catalana contemporània. Però, és clar, Puig ara ja no viu a Barcelona, escriu a l’ABC en castellà i es declara, a més, conservador. I creient, cristià catòlic. Home de fe, de la fe dels nostres pares, aprofitant el títol d’un dels seus darrers llibres. I bon vivant, també, que una cosa no treu l’altra. Però si parlem de literatura, parlem de literatura, i no de cap altra cosa. Amb Pla passà el mateix, no cal parlar-ne. Ara a Pla ja li han perdonat tot allò que no feia cap falta que li perdonessin. Es veu que ja no queda bé parlar malament de Pla, ara. Amb Puig ocorre, a més, allò tan típic i tan lamentable: és menystingut per tots aquells que no li arriben ni a la sola de la sabata. Tots aquells que, en silenciar-lo, menteixen. És massa freqüent que, en aquest país, et valorin persones que en saben molt menys que tu. La intel·ligència de Valentí Puig no és a l’abast dels qui el jutgen o dels qui volen silenciar-lo, tots aquests petits dictadors al servei del relativisme i del pensament únic que ens ofega. “La bona literatura mai no és un fet revolucionari sinó la constatació perpètua del principi conservador que diu que la realitat és tal com és. Com Maquiavel”. O “a pesar de tots els seus esforços no pogué ser mai infidel”. O “la llibertat és inseparable de l’ordre. Vet aquí una noció que és l’antítesi del pensament polític coetani. Per això el conservadorisme intel·ligent és sempre menys perniciós que les revolucions”. “Sabem que un imbècil ha entrat a casa quan, després de mirar les prestatgeries de llibres, ens demana si els hem llegits tots”. Cites que surten d’uns dietaris sensacionals, aplegats sota el títol de “Porta incògnita”. És un plaer dels grossos i una meravella de lucidesa i intel·ligència llegir-los, deixar-se anar endavant i enrere de les seves 239 pàgines publicades a Destino. Bé, aquesta genteta que exerceixen de crítics no el volen tenir en compte, el silencien. Però Valentí Puig (V.P.) també és poeta, com és d’altra banda ben sabut, i té un poema que es diu “Mentides” i que fa així: Mentir per no perdre la mesura, / per escalfar amors i passar exàmens. / Mentir només per indiferència / o quan no vulguis fer més mal. / Mentir per pressa, per pudor, / per més política, per Història. / Mentir per fer callar els fills / que tot ens ho creuen encara. / Mentir per enganyar les mares, / que tot s’ho creurien sempre.